Marcos Montes a la Manuel de Pedrolo

Crònica de Sílvia Romero, conductora del Club.

Iniciem el 2012 amb una nova trobada del Club de Lectura Tardes Literàries, i aquest cop amb una lectura que cal emmarcar en un projecte de més gran abast, organitzat i promogut per les biblioteques de la comarca: la Trobada de Clubs de Lectura al voltant de l’obra de David Monteagudo. A causa d’això comptàvem, en aquesta ocasió, amb la presència d’Imma Martínez, una de les coordinadores d’aquesta activitat (a banda de Laia Bertran, responsable de la biblioteca Manuel de Pedrolo, de Sant Pere de Ribes, i Núria del Campo, responsable de la biblioteca Torras i Bages, de Vilafranca del Penedès).

La tertúlia sobre Marcos Montes, de David Monteagudo, ha resultat clarament enriquidora. Malgrat que ben sovint ens trobem en aquesta situació, encara ens sobta que d’un llibre breu com aquest se’n puguin extreure tants temes i reflexions.

En general l’obra ha agradat a la majoria de membres del Club, tot i que, també en termes genèrics, hom ha considerat que no és un llibre dels que deixen petjada un cop llegit.

Escrit amb un estil despullat d’artificis retòrics, per a alguns gairebé fregant el gènere periodístic, la novel·la planteja, molt breument i sense pretendre aprofundir, temes com l’homosexualitat, el racisme, el sentiment de culpa, les relacions personals en el món laboral, la capacitat de lideratge…

Hem indicat més amunt que l’autor no s’entreté en la utilització d’artificis retòrics, però en realitat tota la novel·la esdevé una gran metàfora sobre la mort. O més concretament sobre el túnel, el camí que marca aquest trànsit entre vida i mort. En aquest sentit vam coincidir a considerar un gran encert i una mostra d’habilitat narrativa per part de David Monteagudo el fet que, des de la primera frase, condueixi el lector fent-li creure una realitat determinada quan, en definitiva, el que té lloc dins la història n’és una altra (i no donarem més detalls per no fer d’spoilers literaris).

En definitiva Marcos Montes és un llibre breu de lectura amena, tot i que no desperti grans passions lectores.

Trobada del Club de Lectura Fàcil de la Biblioteca Josep Pla

Dimecres 25 de gener, la Biblioteca Josep Pla de Les Roquetes va acollir la trobada del seu Club de Lectura Fàcil al voltant del títol Marcos Montes.
Com a punt en comú, els membres del club troben una primera part amena, agradable, amb una narració molt entenedora i que te la capacitat d’enganxar al lector (una característica dels llibres de Monteagudo que ha anat apareixent diverses vegades) amb un trencament cap a la meitat del llibre i un important canvi de registre. D’una primera part amb un vocabulari preciós, dominat per la calma i d’una descripció precisa del clima de la mina, transitem a una segona part on els esdeveniments es precipiten.
Tot i les pistes que va deixant l’autor sobre el final de la novel·la, els lectors han anat descobrint que alguna cosa passava en diferents punts de la narració. Algú no ho ha vist clar fins l’últim moment, o ha començat a sospitar arran de l’aparició de Gabriel. Altres en canvi ja veien que hi havia quelcom estrany des del mateix moment de l’accident, amb el comportament dels companys vers el protagonista i hi ha qui dubta de si abans de sortir de casa ja havia tingut lloc el desenllaç.
Crec interessant destacar el comentari d’una de les assistents en relació a l’autor i la seva capacitat a l’hora de crear atmosferes que ens fa pensar que David Monteagudo, tot i la seva joventut, pot oferir-nos obres molt interessants en un futur.
El personatge d’en Gabriel ha generat molts comentaris i dubtes sobre la seva naturalesa i la intencionalitat de l’autor a l’hora d’incloure’l. S’ha vist la voluntat de Marcos Montes de calmar un neguit relacionat amb el seu comportament amb aquest personatge, una necessitat de ser perdonat per no haver-lo defensat prou en el passat. I aquesta visió del protagonista circulant a gran velocitat, recordant el seu amor de joventut i oblidant el seu present, com un desig de fugida de la realitat.
Els dubtes sobre l’Hilario, de com havia descobert el túnel que després els serviria per avançar i què hi feia quan el visitava, han donat lloc a diverses teories: gaudir del silenci i la solitud, embolcallat en un pseudo-úter matern, evadir-se de la feina o trobar-se amb algú altre. Com en altres ocasions, Monteagudo deixa que sigui la imaginació del lector la que trobi l’explicació.
Cadascú té la seva visió de com hauria resolt el llibre i trobem des de qui hagués desitjat un final feliç fins a qui creu que aquest era el final que havia de tenir o qui els canvis els hagués fet suprimint algun capítol i allargant la trama a la mina, en la que ens trobem tan incomunicats com els mateixos personatges.
Us convido a fer el mateix exercici que els membres del club i reflexionar sobre quin final us hagués agradat, quin títol hauríeu triat o fins i tot, si es fes una adaptació al cinema, quin actor creieu que donaria el perfil de Marcos Montes.

Fi a la Santiago Rusiñol

Dimecres 11 de gener, la Sala Utrillo de la Biblioteca Santiago Rusiñol de Sitges, va acollir una nova edició de les tertúlies literàries. La reunió va comptar amb membres dels diferents clubs de la biblioteca per parlar de la novel·la Fi de David Monteagudo. Tot i la diversitat d’opinions, un dels punts de coincidència va ser el fort caràcter descriptiu de la narració, excessiu per a alguns, i un llenguatge molt visual, més proper al guió cinematogràfic que al relat (la major part dels tertulians desconeixien la seva recent adaptació al cinema)
En general s’aprecia una certa sensació de desconcert entre els lectors, motivada per no poder identificar els escenaris o per l’aparició d’elements fora del seu context com ara les bèsties, i també de decepció per no poder saber més: més dels personatges (especialment del Profeta), dels motius d’uns esdeveniments tan poc comuns, dels seus destins finals…
Un dels membres del club va destacar que es tracta d’una visió molt representativa de tota una generació, tot i que potser hagués estat més encertat no donar elements tan concrets (com ara l’al·lusió al càmping de Biescas) per no quedar desfasat en un futur.
En la descripció de la intimitat de les diferents parelles, identifiquem molts dels defectes que trobem en la societat actual que, de cara a la galeria, no volem mostrar (en aquest cas en la trobada d’antics amics al refugi)
Es va destacar també la correlació entre el canvi d’escenari i el canvi de personalitat dels protagonistes, lògic per altra banda si, com molt bé va destacar la conductora del club, considerem que les persones som polièdriques i variem de cara en funció de les circumstàncies. Per tant, es normal que davant d’una situació extrema, alguns mostrin una reacció marcada per l’instint de supervivència i altres actuïn de forma més solidària o altruista.
Com en anteriors tertúlies, van aparèixer algunes referències literàries al Mecanoscrit del segon origen de Manuel de Pedrolo o a Deu negrets d’Agatha Christie i, per primer cop, es va fer referència a una obra de Jean-Paul Sartre traduïda al castellà com A puerta cerrada, en la que els personatges es troben tancats en el que podria ser la seva consciència. Aquesta al·lusió volia il·lustrar que Monteagudo també parla de forma metafòrica i els seus personatges no desapareixen textualment sinó que ho fan en un sentit figurat: quan les persones deixem de tenir objectius, il·lusions, de creure en nosaltres mateixos o de ser interessants per als nostres companys, paral·lelament deixem d’existir per a la societat. Els animals serien també una representació de la diversitat que trobem a la pròpia vida.
Amb aquesta nova visió de la novel·la de David Monteagudo, proposem una altra possible interpretació d’una obra que també està esdevenint polièdrica. Us convidem a tots a dir la vostra.

Tertúlia literària a La Biblioteca de Santa Margarida i Els Monjos

Dijous 1 de desembre, es va reunir el Club de Lectura de La Biblioteca dels Monjos per comentar Fin, de David Monteagudo.
Després de compartir les diferents visions i opinions dels membres del club, hem constatat que aquest títol te la virtut de no deixar indiferent i de generar emocions d’allò més diverses, des de l’entusiasme fins a la indignació.
Una bona part dels lectors coincideix en que es tracta d’una lectura que enganxa, tot i que alguns dels nostres clubaires afirmen haver-se desenganxat en diferents punts de la trama, coincidint molts cops amb la transició entre la diversitat de gèneres literaris que es conjuguen (realisme, ciència ficció, novel·la de personatges, juvenil, road movie, terror psicològic, faula metafísica… i moltes altres interpretacions)
Un altre punt de coincidència el trobem en l’anàlisi dels protagonistes: ens trobem amb un grup de gent en una situació límit, fet que fa aflorar la veritable personalitat de cadascun d’ells. Les particulars circumstàncies que els envolten ens fan veure com són i permeten que els lectors puguin fer judicis morals sobre el seu comportament.
En relació als personatges, com molt bé va apuntar un dels membres de la tertúlia, ens trobem amb un fet poc habitual. En general, estem acostumats a que els protagonistes apareguin progressivament en la història i, en aquest cas, no només apareixen en grup des de pràcticament l’inici, sinó que fins i tot van desapareixent durant el decurs de la història.
Un dels punts que va aixecar més comentaris va venir donat per la frustració que deixen entreveure els protagonistes (retrat generacional?): van ser generacions més o menys lluitadores que les seves predecessores? Són els nostres joves massa apàtics donades les circumstàncies en les que ens trobem? Amb que es trobaran els nostres infants i adolescents durant els propers anys? La situació actual comportarà unes generacions futures més madures? Ja veieu que un club de lectura és com un cistell ple de cabdells de llana, depèn de quin fil estiris, pots treure reflexions ben diverses.
Els comentaris sorgits durant la reunió em van fer adonar del poder que te un escriptor sobre els seus lectors, controlant què i quan descobriran nous elements. En moments en els que voldries avançar en la trama, l’autor es recrea en els adjectius i en la descripció més acurada que un pugui imaginar. Quan vols conèixer més detalls d’un dels personatges o del seu passat, et deixa amb la mel als llavis i, sobretot, quan vols descobrir quina força ha provocat una situació tan excepcional… bé, ja sabeu. És així, o són els personatges qui finalment controlen al seu propi creador?
La solució a aquest i altres misteris… el dia 22 de juny.

+ Novetats

Volem aprofitar aquest espai per agrair a totes les persones i entitats que estan col·laborant amb nosaltres, fent possible aquesta gran Trobada de Clubs de Lectura:
- les Biblioteques Públiques i Bibliobusos de la Diputació de Barcelona i de la Generalitat, que ens han deixat els seus exemplars pràcticament un any,
- la CePSE, per l’adquisició d’un lot per a Clubs de Lectura de Fi
- l’Editorial Acantilado, que ens ha proporcionat 25 exemplars de manera gratuïta del seu últim títol: Brañaganda
- tots els participants de les tertúlies literàries, moderadores i direccions de les biblioteques de l’Alt Penedès i El Garraf
- l’Ajuntament de Vilafranca, que ens cedeix l’Auditori
- i, last but not least, a David Monteagudo, per la seva generositat

Un cop dit això, espero no deixar-me a ningú, confirmar-vos que la persona encarregada de dramatitzar els textos de Monteagudo el dia 22 de juny, serà l’actriu María Rodríguez Sandía que, a més de ser molt bona professional, coneix personalment a l’autor amb qui treballarà en molt bona sintonia.

ESTIMATS LECTORS…

Avui estem d’enhorabona: tenim en primícia les paraules d’en David Monteagudo. No podem més que tornar a agrair la seva amabilitat a l’hora de col·laborar amb la nostra iniciativa.

“Quan la Núria em va proposar de participar en aquesta trobada, no vaig dubtar ni un moment a dir-li que sí. La idea de dur a terme un megaclub de lectura, de convertir en multitudinari un acte que normalment és íntim i reduït, em va semblar des del primer moment molt atractiva i engrescadora, per allò que té de festa i de comunió entre persones que no es coneixen, però que estan unides per un tret comú: l’amor pels llibres i per la literatura.
En els clubs de lectura sempre he trobat lectors atents i analítics, que fan un esforç per raonar les seves opinions i que, a voltes, em descobreixen coses de la meva pròpia obra de les que jo no me n’havia adonat o no n’era conscient. Son lectors que s’expressen amb sinceritat i amb confiança, que et tracten de manera afectuosa, però també a vegades et fan crítiques terribles, minucioses i raonades. Penso que això es un saludable exercici per un escriptor, una cura d’humilitat, i als menys per part meva sempre he tingut en compte totes les crítiques, i fins i tot aquelles amb les que no hi estic gens d’acord han influenciat, per poc que sigui, en la meva manera d’escriure.
En aquest sentit, i per molt “bon rotllo” que un s’esforci a transmetre, es inevitable que els lectors s’expressin amb mes llibertat quan no hi es present l’autor. Ho dic perquè he llegit en aquest blog la crònica d’algun debat al voltant de Marcos Montes, a on he trobat una anàlisi crítica de gran profunditat i precisió, amb opinions negatives d’alguns aspectes de l’obra que altres vegades havia vist en versió mes indulgent, només insinuada, en les paraules d’alguna lectora endolcida o intimidada per la presencia de l’autor.
I en quan a les biblioteques.. que us diré jo de les biblioteques! Quantes hores de la meva vida he passat, he guanyat, a les seves taules, llegint els clàssics, els llibres que ja no s’editen o aquells de mes contemporanis que la meva migrada economia no em permetia comprar en aquell moment. Quantes vegades, quan anava al institut i escrivia sonets, he aixecat els ulls dels versos de Garcilaso, o de Salvat-Papasseit, per mirar els d’una noia que seia al davant. Quantes revistes no hauré llegit, fullejat i agafat dels seus prestatges.
Ara que també jo soc escriptor, un escriptor de debò, i els meus llibres tenen el seu lloc a aquelles lleixes, penso en la funció importantíssima que fan les biblioteques, com espai de silenci i de calma –quelcom tan preuat als nostres temps- per a dedicar-se a l’estudi, per difondre la cultura, per fomentar la lectura. I penso en la quantitat de persones –una gran quantitat segons em diuen els bibliotecaris- que han pogut llegir la meva obra gràcies a la xarxa de biblioteques públiques. No em queda cap dubte de que en cadascuna d’aquestes persones no perdo un “comprador”, sinó que guanyo quelcom molt mes segur: un lector i, en molts casos, un defensor i un difusor de la meva obra”

Marcos Montes a Sant Sadurní

Divendres 25 va tenir lloc a la Biblioteca Ramon Bosch de Noya una nova trobada del seu club de lectura. En una nit especialment emotiva per l’anunci de la marxa de la Núria Talavera, moderadora durant cinc anys del club, es va parlar del llibre de David Monteagudo Marcos Montes.
Un dels interrogants que va sorgir està relacionat amb l’ordre en el que s’han escrit els títols de l’autor (ja sabeu que Fin va ser el primer que es va editar però que Monteagudo comptava amb més manuscrits al calaix) i com s’ha fet la tria a l’hora de publicar-los. Aprofitarem la trobada per demanar-li que ens ho aclareixi i ens expliqui quin paper juga l’autor en aquest tipus de decisions editorials.
Les referències a Fin van ser inevitables (aquest títol ja s’havia llegit i comentat en aquest club, amb la presència del propi autor) i l’opinió general és que Marcos Montes, després de la primera obra de Monteagudo, sap a poc, i als lectors els hagués agradat que s’aprofundís més en la trama i en els personatges, especialment en el protagonista.
Altre element que ha sobtat a molts dels tertulians ha estat el contrast excessiu entre els dos primers capítols i la part final, un trencament de l’esquema de la novel·la que ha deixat a la majoria totalment desconcertada. La introducció del personatge d’en Gabriel i la seva conversa posterior, en opinió dels lectors, haurien d’haver arribat de forma més natural, més fluida en el decurs de la narració.
Alguns membres del club han manifestat que, tot i tractar-se d’un situació molt angoixant, el lector no la percep de forma tant intensa com cabria esperar. Potser la forma en la que els protagonistes afronten la solució, organitzant-se d’una manera exemplar i amb pocs moments de veritable tensió, un llenguatge “massa correcte” per als personatges i el moment… o potser no, potser es tracta de l’habilitat de Monteagudo que aconsegueix transmetre la pau que sent el protagonista, per a qui la foscor i la soledat són fins i tot un luxe. En aquest sentit, val la pena ressenyar que, alguns dels fragments destacats pels assistents per la seva especial bellesa i la seva capacitat d’evocació i reflexió, estan molt relacionats amb com percep Marcos Montes el silenci i la obscuritat: “Tenim tan poques ocasions silencioses en el nostre dia a dia, tan pocs moments d’autèntica quietud, sense presses, sense música, sense cap pantalla al davant, sense estímuls ni obligacions…” o “Aquell forat de pedra tan estret, en comptes d’angoixar-lo, l’acollia amb aquelles dimensions reduïdes, vagament uterines. El camí que recorre un fetus durant el part encara és molt més estret -pensa en Marcos- i en canvi porta cap a una nova vida, cap a un món obert i ple d’aire; tan obert, que el nounat sent nostàlgia de l’estretor i l’escalfor del ventre matern”
La lectura de Marcos Montes va fer sorgir també altres temes que seria interessant comentar amb l’autor, com ara la distància entre la mort física i espiritual: podrien ser moments diferents? què succeiria en aquest lapse?
Per acabar, ens quedem amb una frase que va pronunciar una de les assistents: quan un llibre està mal escrit, no passa i aquest, es llegeix sol.
Ara només ens queda llegir Brañaganda per tenir una idea més global de l’obra de David Monteagudo i gaudir d’un títol molt recomanable.