Club de Lectura de Gelida

Divendres 30 de març el Club de Lectura de Gelida es va reunir per comentar la novel·la Fin. A continuació podeu llegir la crònica de la seva moderadora, Sussi Morell.

Els comentaris que va promoure la lectura de Fin al Club de Lectura de Literatura de Gelida van anar des de la indignació fins a l’admiració. I això va provocar que el debat fos intens i enriquidor. Es va parlar de literatura: de tècnica literària, d’estructura narrativa i de si és necessari que una novel·la segueixi la norma de la verissimilitud o no. I també del missatge que ens vol transmetre l’autor en aquesta obra.

Tothom va estar d’acord, tant les persones a qui havia agradat com a les que no, en assenyalar la capacitat de l’autor de crear intriga i mantenir el lector en suspens. La impossibilitat de deixar el text i com resulta d’atractiva la seva prosa. En aquest sentit, es va posar en relleu la qualitat d’aquesta prosa que permet en tot moment “veure” com si d’un film es tractés el que està succeint, en quin entorn i circumstància. I inclou al lector en l’acció mitjançant el recurs del verb en present i l’absència d’artifici literari: no hi metàfores, no hi ha símils; és descripció pura i dura. Precisament és aquest despullament de la prosa el que fa que el lector participi intensament dels sentiments d’aversió i angoixa dels personatges.

Es va parlar de les possibles influències literàries de l’autor, i donat el caràcter d’aquesta prosa i les visions apocal·líptiques de la trama es va pensar en José Saramago, que sovint utilitzava el verb en present i la capacitat visual de la prosa per apropar el lector a la narració i el mateix despullar-la de càrrega emocional. Algunes persones van anomenar també Manuel de Pedrolo i en concret el Mecanoscrit del segon origen, com si en fons la segona part. En canvi, no va semblar que La carretera de Cormac McCarthy, llibre amb el qual alguns crítics han comparat Fin, hagués aparegut a la ment dels tertulians i les tertulianes en llegir el llibre, malgrat la circumstància de “fi de món” que tots dos llibres descriuen.

El fet que el final de la novel·la resti tant obert és allò que més debat va crear. Per a algunes persones el final no és transcendent i sí que ho és el recorregut, tant físic com emocional, que fan els personatges de la novel·la; per a unes altres fou considerat com una estafa al lector. No hi ha justificació de per què passa res del què passa, i deixar tants focs oberts es va considerar excessiu. La pregunta és: quina era l’intenció de l’autor al deixar tot tant penjat? En la contraporta del llibre diu que els personatges es troben atacats per una amenaça cada cop més propera, però al final no se sap què ha passat i fins i tot sembla una pura fabulació dels personatges o somni. Un escriptor de narrativa ha de donar consistència a tot allò que presenta al seu lector o almenys una part suficient per donar un contingut verossímil a la història.

En aquest final hi ha un element que sembla rellevant, però que cap dels presents a la tertúlia no trobava una manera satisfactòria d’interpretar: de cop el punt de vista de la novel·la canvia i apareix un nosaltres: “el que nosaltres veiem des d’on som” .Aquest nosaltres es refereix als lectors? Si és així, per què aquesta interpel·lació al lector?

En el darrer capítol es presenta el Profeta, potser l’amenaça de la qual parla la contraportada del llibre, i que durant tot el llibre diversos del personatges creuen responsable dels fets que estan vivint. El més rellevant és que resulta ser un personatge absolutament gris, inculte, banal i mancat de cap mena de poder.

I això ens apropa i ens remarca el tema de la novel·la: els sentiments de culpabilitat dels personatges. Per diferents motius, tots ells d’allò més corrent a la vida quotidiana, però en especial per una “malifeta” perpetrada al Profeta conjuntament pels membres del grup i que és allò que els agermana i els fa pensar que estan rebent un càstig. Aquesta culpabilitat és la que desencadena tota la història, almenys en la ment dels seus protagonistes, malgrat la irracionalitat de l’”explicació”.

Precisament el fet que sigui irracional l’”explicació”, que els personatges siguin gairebé estereotips de diferents maneres de veure i viure la vida, que els motius de la culpabilitat siguin tan arrelats a una quotidianitat plena de subterfugis i racons amagats, fa que la història pugui ser vista com una presentació de la cultura judeocristiana i els seus efectes en la vida de les persones. En aquest sentit, serien molt rellevants per a la interpretació de la novel·la tant el sobrenom del personatge del Profeta, al qual es neguen els protagonistes repetidament a anomenar pel seu veritable nom, com el trànsit que fa l’únic personatge que no pertany al grup de joves que fa 25 anys el van “ofendre”, del seu nom de “prostituta”, Maria, al seu nom veritable d’Eva, del paper que desenvolupa per ofici a l’amor que sent per l’últim supervivent i que després de rebutjar aquest amor també acaba desapareixent.

Caldria preguntar-se si el final del llibre hauria estat diferent si aquest amor hagués reïxit i no hagués estat rebutjat. Si, aleshores, no haguéssim tingut un Adan i Eva per recomençar el món.

Advertisements

Quant a itinerant

Sóc bibliotecària itinerant de l'Alt Penedès i El Garraf
Aquesta entrada ha esta publicada en I TROBADA. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s