No totes les velles són iguals…

Els clubs de lectura tenen tant d’èxit que, per la gran afluència de públic, algunes biblioteques es veuen obligades a celebrar les seves trobades en dues edicions. És el cas de les Tertúlies literàries de la Biblioteca Torras i Bages de Vilafranca. Dimarts 19 ens vàrem reunir amb la meitat dels clubaires per compartir una estona al voltant de l’obra Velles, amb V de vida. Alguns dels participants van afirmar haver rebut les Velles com una lectura amable i plàcida (després d’alguns títols força durs en els darrers mesos)

Es van sentir comentaris pràcticament de tots els contes. Alguna lectora confessava haver-se recreat en la història de la Maria, i fins i tot desitjava trobar la mort d’aquella manera tant serena. Altres, destacaven el final tan curiós del conte “Guapíssims” i de la història de la Susi i la Suson, amb entremaliadures incloses (serà veritat que quan envellim tornem una mica a la infància?), la filosofia de la Matildina o la duresa de la història de l’Arantza, una vida marcada per unes conviccions no assumides del tot i que, davant del dilema entre la reflexió o la fugida endavant, tria la segona opció. Tot i això, no pot evitar l’abandonament i la solitud. El conte “El portamonedes” va ser un altre dels més citats. La manera com la Remei crea tota una història d’autojustificació al seu voltant és absolutament brillant i arriba al clímax, a un punt de no retorn, quan es decideix a cremar la foto, una acció de gran simbolísme.

Les vides de les protagonistes van donar peu a moltes reflexions: es realista l’edat que adjudica l’escriptora als seus personatges?  Abandonem la nostra gent gran un cop deixa de ser productiva? El fet de que no s’aprofundeixi més en les històries o els personatges, és buscat? Ens vol fer veure que dins del sac de les velles, en trobem de tots colors? Dues persones de la mateixa edat física poden tenir velleses ben diferents? Per què es desacredita sempre a l’home, per què són ells els que sempre fallen? (pregunta del sector masculí del club) Fins i tot es va debatre de que es feien els “currutacos” i si es penjaven a l’arbre de Nadal o a la Palma (dilema resolt per un tertulià pastisser) Res escapa al judici dels nostres clubs de lectura.

Vull acabar aquesta primera part amb un comentari sorgit arrel del conte “Llums de Nadal” Algú va dir: els records són com les cireres, intentes treure només una i no pots, sempre s’entrellacen. Aquest tema va provocar un debat molt ric, que apuntava com cada cop dediquem menys temps a la nostra memòria, una memòria de vegades traïdora o dolorosa, que ens pot portar a un oblit deliberat, i com uns fets comuns poden provocar records ben diferents depenent de la persona. Potser valdria la pena estirar més sovint de les cireres…