En companyia del “forat”

Dijous 25 d’abril, La Biblioteca de Santa Margarida i els Monjos va reunir el seu Club de Lectura per conversar i compartir impressions sobre la novel·la En el prestatge.
Es tracta del quart grup de tertulians que comenten aquest títol en la prèvia a la segona edició de la Trobada i alguns temes ja us seran coneguts (si heu fet els deures d’anar llegint les opinions dels nostres estimats crítics)
Tenim aquelles persones que s’han sentit identificades d’alguna manera amb la protagonista, ja sigui per edat o per situació personal, i per als qui els pensaments i les vivències de la Gràcia han estat motiu de reflexió. Altres, en canvi, no han acabat d’entrar en la lectura, tot i trobar punts interessants i curiosos com ara les dues veus narratives, la seva elaborada prosa, els autors amb qui compartir prestatge o les seves metàfores. Algú va comentar que en aquesta obra destaquen els binomis: dos narradors, dos amors, dues lectures (Flaubert i Forrester)… tot sembla anar aparellat.
Les referències literàries han tornat a ser punt de debat. Hi ha qui troba excessiva la presència de Salambó. No s’acaba de veure clara la relació/obsessió de la protagonista (tret d’una “oportuna” F de Flaubert i de Font) i aquest recolzament constant s’ha qualificat, en general, d’un pèl forçat i reiteratiu. En opinió d’alguns, és precisament aquesta falta de relació entre la Gràcia i la princesa el que les uneix. Dues cares d’una mateixa moneda: l’una realista, metòdica i analítica i l’altra en canvi, absolutament passional. Com voldria la nostra protagonista, en ocasions, deixar enrera tanta racionalitat i gaudir el moment sense aquesta incansable veu interior. Tant parlar de literatura, també ha despertat les ganes de llegir (o rellegir) El Far. La Mercè ens ha deixat a tots amb ganes de més Woolf.
Cap al final de la tertúlia, torna a aparèixer el poder curatiu dels llibres, en aquest cas no només per als protagonistes o lectors, sinó per als mateixos autors. És possible que a tots ens convingués escriure una història així (ull, dic escriure, no publicar evidentment), que ens servís de teràpia perquè, al cap i a la fi, tots carreguem “els nostres forats” Com diu la pròpia Gràcia Font: “Quanta gent -somrient, crispada, radiant, malalta, derrotada, esperançada, inconscient, desconcertada, lúcida, espantada… -camina pels carrers en companyia del seu forat, que els altres no veiem? I aguanten”
Què difícil és gestionar la soledat de forma constructiva!