Prendre partit

Dimecres 29 de maig, el Club de Lectura Fàcil de la Biblioteca Josep Pla, va celebrar la seva reunió mensual. Val a dir que, de lectura fàcil, aquest club només té el nom, perquè els títols que llegeixen us asseguro que no ho són gens.
Tots coincideixen en que es tracta d’una història de superació, però no tothom justifica els motius d’aquesta animadversió de la Vipa cap a la seva mare, un sentiment de rancúnia motivat principalment per la feblesa de la Lluïsa a l’hora d’encarar la seva vida. Aquest retrobament és tan difícil, que només es pot materialitzar a través de la carta final. Ni tan sols durant la malaltia trobem un apropament físic: aquell vidre també les separa. Alguns membres opinen que Centaures té una estructura complicada i que el salt entre la Vipa nena i l’adulta, a l’hospital, descol·loca momentàniament.
La necessitat humana de transcendir, de que no tot s’acabi amb el final de la vida, també va ser objecte de debat. Per a la Vipa, la millor forma d’aconseguir aquesta transcendència és a través de l’Arcadi. Però, es tracta d’un acte d’egoisme o d’altruisme? Ofereix a la la Lluïsa l’oportunitat de donar al seu net l’amor que no va saber transmetre com a mare? O en canvi, imposa una vida de mare/àvia i fill/net, decidint per endavant el destí de dues persones que no han pogut opinar?
La imatge que tenen els membres del club del personatge de la Vipa és la d’una persona plena d’amor, un amor que no ha pogut compartir amb ningú més que amb el seu avi i que ara necessita expressar a través del seu fill.
Un cop més, els lectors coincideixen en la intensitat d’aquesta lectura, en la duresa de la història. Algú confessa que no l’ha llegit tan ràpidament com altres títols per aquesta cruesa, que fa necessari respirar entre els capítols per poder pair-los.
També trobem, però, molta poesia en Centaures, tan en un sentit estricte, amb els fragments seleccionats per l’autora, com a través de les imatges que ens deixa. És evident la importància de la literatura per a la Mercè Foradada i, en aquest cas, també per a la Vipa. Els llibres, que va traslladant de casa en casa, són el seu millor salvavides.
La vida de la protagonista sembla tenir quelcom de cíclic. De la mateixa manera que ella va ser estimada pel seu avi, ara l’Arcadi també haurà de dependre de la seva àvia, una àvia que, en canvi, no podrà exercir com a tal i “malcriar-lo”.
Per últim, arribem a la conclusió de que la decisió de la Lluïsa, no és el més important de la novel·la. La Mercè, amb la seva precisió a l’hora de descriure sentiments, ens fa posar-nos en la pell dels personatges, sentir els seus dubtes, les seves culpes, les seves alegries i tristeses. Aquesta amargor que ens deixa no poques vegades, ha resultat molt dura per a gran part dels lectors. Tot i així, crec que hem de donar les gràcies per fer-nos sentir en pròpia pell la força d’aquesta història i obligar-nos a prendre partit.
Com també hem de donar gràcies per tenir la possibilitat de reunir-nos al voltant de la lectura i compartir. El clima que es crea durant les trobades, no només ens permet comentar, conèixer nous punts de vista, aprendre… sinó també despullar els nostres sentiments més íntims. Durant aquests mesos he tingut l’ocasió de participar de moments de veritable emoció, què crec que són sens dubte el més valuós dels nostres clubs de lectura.
Gràcies a tots!