Millor per Sant Esteve…

20140205_113613Dimecres dia 5 de febrer, la Biblioteca Mossèn Joan Avinyó de Cubelles reunia el seu Club de lectura per comentar Ningú ha escombrat les fulles de Jordi Llavina. En una primera ronda d’opinions, ja va sortir un dels temes que intueixo es repetirà en properes reunions: relats versus novel·les. El gruix dels tertulians va mostrar la seva predilecció per narracions més llargues, aquelles que donen temps a familiaritzar-se amb els personatges i amb la història i (confessió) que no requereixen tant d’esforç. A Ningú ha escombrat les fulles, ens trobem davant d’unes històries extremadament condensades i intenses que ens obliguen a concentrar-nos davant de cada paraula, de cada detall o fins i tot a rellegir-les. En paraules dels membres del club: uns relats irònics, crítics i un punt onírics.
Consens absolut a l’hora de lloar la riquesa del vocabulari. Una de les moltes virtuts dels clubs de lectura és l’aprenentatge que s’extreu de les lectures i de les paraules dels companys de tertúlia. En aquest cas, els clubaires declaren haver aprés nous termes (alguns cops amb ajuda del diccionari) i altres ens sorprenen en afirmar que han recuperat mots que no sentien (ni empraven) des de la seva infantesa. Aquesta precisió quirúrgica a l’hora de descriure, en especial la vida quotidiana, fa que els lectors gairebé acabem formant part de les històries, i sentint un cert pudor en envair la intimitat dels protagonistes.

Dels divuit contes, van adquirir un protagonisme especial quatre: La carn de ren, Els ulls vermells, Ull de tigre i A l’oest de Míkonos. El primer, per aquesta capacitat que té en Jordi Llavina de fer-nos partícips de la història i gairebé permetre’ns seure a taula amb els personatges.
Els ulls vermells ha provocat comentaris d’incomoditat. Alguns opinen que, potser per la seva edat, els ha resultat un tema difícil, tot i que el que resulta més feridor és una certa deshumanització dels personatges (que pràcticament no es coneixen) i no tant els seus actes.
Ull de tigre s’ha destacat per la seva tendresa i pel seu lirisme (i també per detalls d’una negror infinita: aquelles formigues al coixí no s’obliden fàcilment)
Però si haguéssim de triar un favorit del públic, sens dubte seria A l’oest de Míkonos. Tothom va creure el protagonista digne de compassió, en especial per haver-se trobat amb aquella traïció quan ja gairebé tocava amb els dits la il·lusió de la seva vida. Això va donar peu a mil anècdotes similars: va resultar que tothom tenia un conegut a qui havien deixat en una data més o menys assenyalada i es va iniciar una competició per veure quina era la més perversa. Entre les finalistes tenim: un aniversari, Cap d’any i Nadal. Com molt bé apuntava la Montserrat: “aquestes coses no passen d’un dia per l’altre, probablement ja fa mesos o fins i tot anys que s’estan madurant. Tant per tant, per què per Nadal? No es podia esperar a Sant Esteve?” Efectivament, això de lligar una notícia com aquesta a una data important sembla ser un agreujant: no només t’enfonsa durant un temps, sinó que a més t’esguerra els successius aniversaris, caps d’any, festes nadalenques (o viatges) de per vida.

Anuncis

Quant a itinerant

Sóc bibliotecària itinerant de l'Alt Penedès i El Garraf
Aquesta entrada ha esta publicada en III TROBADA. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s