Divendres 25 d’abril va ser la data triada per a la reunió del club de lectura de la Biblioteca Jaume Vila i Pascual de Gelida, precisament per parlar de Ningú ha escombrat les fulles del gelidenc Jordi Llavina.
A més dels ja habituals elogis al domini del llenguatge i al detall de les descripcions (“que en ocasions poden desorientar al lector per a finalment tornar a redreçar-lo amb gran destresa”), es va destacar el seu particular estil per acabar les histories. Jordi Llavina no busca un final fàcil on dos més dos sumen quatre o, com diu el meu sogre, on “el sheriff sempre es casa amb la mestra”. Per gaudir la seva obra es requereix un lector atent, que assaboreixi cada mot i reculli les pistes (de vegades només suggerides) disseminades per la narració.
Es va valorar molt positivament l’amplitud de temes de l’univers Llavina, un extens ventall d’històries sense edulcorar que destaquen per la seva meravellosa quotidianitat. Com va subratllar una de les lectores, és molt notable la presència de conceptes oposats dins d’una mateixa història (naixement i mort, homo i heterosexualitat, tendresa i deshumanització, il·lusió i decepció, amor i odi…) Sembla lògic, donat que les narracions de Llavina són intenses, autèntiques, i per tant no poden defugir cap element inherent a la realitat, tot i que potser ens pertorbi.
M’agradaria destacar l’apreciació d’una lectora sobre la tendència per part dels protagonistes a aplaçar les seves decisions. Realment hi ha una dilatació innecessària? Potser el temps intern dels personatges i el temps dels lectors no és el mateix, els pensaments dels personatges es poden haver engendrat i desenvolupat en segons, però quan l’autor intenta plasmar-los en tota la seva complexitat, poden provocar aquesta falsa impressió. Potser uns i altres vivim en universos paral·lels…
els nostres clubs de lectura 