El dia 7 de maig, la Biblioteca del Centre Parroquial de Sant Cugat Sesgarrigues, va rebre els membres del Club de Lectura Lletres de Colors per parlar sobre Londres nevat. Apunto una de les frases destacades de la reunió: “les primeres pàgines d’un llibre evidencien l’estil d’un escriptor.” I com és aquest estil? Diversitat d’opinions entre les assistents.
Que Jordi Llavina s’adreci directament al lector: “fantasieja la dona, a qui anomenem Laura” “I al capdavall, encara que sigui dit d’aquesta manera un pèl gòtica, tan poc pròpia del meu gust literari…” incomoda a uns de la mateixa manera que agrada a uns altres. També és habitual que l’autor no doni certes dades dels personatges, com a mínim a l’inici de la història. Per exemple, al conte Nosaltres també esperem, l’autor fa servir l’home, el calb o l’albí per a al·ludir al protagonista, evitant donar el seu nom. En altres casos es tracta del gènere del personatge el que no queda clar des del començament i ens hem d’endinsar en els contes per esbrinar-ho.
També es va parlar de fins a quin punt són autobiogràfiques les vivències que apareixen a Londres Nevat. En qualsevol cas, la meticulositat dels detalls de les seves narracions fa que ho sembli: “Tants anys després, vaig tornar a sentir la seva veu, la mateixa que, entre classe i classe, a l’hora de l’esbarjo, ens parlava, amical, sempre des de la mateixa taula d’un bar estret com un corredor (Bar Beckenbauer), entre una tintoreria (Edelweiss) –que, en el nostre segon any, es va reconvertir en una botiga de menjars preparats (Al Punt de Sal)– i una autoescola (Rossinyol)”
Com en altres tertúlies, es va destacar el conte El cosinet andalús per la innocència del protagonista i el seu infortuni: “Em va quedar molt clar que, quan tornés dels dies catalans, el cosinet andalús ingressaria en una institució –una paraula que, de llavors ençà em fa venir fred a l’espinada–“, tot i que narrada sense cap commiseració: “M’hauria agradat tenir les mans plenes de terra per llançar-l’hi tota als ulls. Durant uns quants minuts el vaig odiar a mort.”
En algun moment es va obrir el debat sobre si l’autor ha d’escriure pensant en el públic o ha de ser fidel a ell mateix i ignorar qualsevol imposició externa. No és el primer cop que els lectors manifesten aquest dilema i esgrimeixen arguments a favor i en contra. No se si en Jordi Llavina ens podrà aclarir en algun moment de la Trobada què n’opina.
I voldria acabar amb una altra frase per a la reflexió, enunciada per una lectora del club (també escriptora), que fa referència al temps que demanen les lectures d’en Jordi: “en l’obra de Llavina, després de cada pàgina has de respirar.” Llegim i respirem, doncs.
els nostres clubs de lectura 