Dimarts 24 de febrer va tenir lloc a Vilafranca la Tertúlia Literària de la Biblioteca Torras i Bages amb La dona silenciosa com a protagonista.
Un dels primers comentaris feia referència a una novel·la tan complexa com la pròpia història de Txèquia a la que es troba profundament lligada. Fent un repàs als canvis del país en els darrers anys, veiem que es tracta d’una crònica molt convulsa: en només un segle s’ha passat de l’Imperi Austrohongarès a la primera República txecoslovaca, de la irrupció dels nazis al període comunista.
Posteriorment la Primavera de Praga, la Revolució de Vellut, la dissolució de la República Federal Txeca i Eslovaca, l’entrada a l’economia de mercat… tot això unit al fet de que txecoslovacs i eslovacs de manera conjunta representen només la meitat de la població total, al costat d’alemanys, ucraïnesos, polonesos i hongaresos (sense comptar les minories jueves i els gitanos)
El fet de que Zgustova mostri el punt de vista de l’aristocràcia ens és molt útil perquè, tot i representant a una minoria, indubtablement és la part de la població que va haver d’adaptar-se a una major pèrdua de privilegis. Com ella mateixa ens diu a una entrevista publicada al diari Avui:”quan hi ha un canvi històric, polític o social la gent sempre perd els punts de referència, els tennen arrelats en l’època anterior però ja no són vàlids per a la nova. És molt dramàtic i pot ser absolutament tràgic en la vida d’una persona”
Un altre comentari dels lectors és com La dona silenciosa deixa de manifest la capacitat dels éssers humans de crear el millor i el pitjor: la música, la literatura, les arts… tan presents a la novel·la, però també la guerra, la tortura, l’horror…
Aquest horror, com molt bé apunta un dels membres del club, es va introduint lentament, penetra en els lectors d’una forma subtil, progressiva. Zgustova ens inocula el terror com si es tractés d’un verí que va entrant per les venes. El fet de que mostri la tragèdia de manera individual, a través de persones concretes i no d’una gran massa de població, provoca una major empatia en nosaltres.
Capítol a part mereix el final de la història. Se’ns obren molts interrogants, qui? per què? La culpa sembla tenir un paper fonamental. En vàries ocasions apareix una frase que fa referència a la dificultat de prendre decisions correctes en una època difícil i són precissament aquestes decisions les que marquen el destí dels protagonistes.
La importància de l’estètica sobta. La manera com l’autora descriu de manera recurrent detalls de la indumentària o del pentinat dels protagonistes, fins i tot en els pitjor moments, és potser una manera de no perdre la condició humana. Com apunta un dels nostres lectors, l’única manera de combatre l’horror és amb l’humor o la poesia. D’aquí la presència omnipresent de la música, les flors, la pintura…
La duresa de l’exili és un altre dels punts destacats a La dona silenciosa. Monika Zgustova diu: “volia narrar el destí d’un emigrant i les sensacions d’una persona que marxa del seu país i se n’ha anat a viure a un altre, que en el fons ja no té cap pàtria” I ho aconsegueix. Tant la Sylva com el seu fill viuen un exili. En Petr d’una manera textual, marxant als Estats Units i la Sylva, sense sortir del país, però totalment desarrelada per la força dels canvis polítics.
La capacitat descriptiva de l’autora és impecable: més d’una persona confessa haver tornat a Praga i veure davant dels seus propis ulls la boira, l’home dels boscos, o sentir la música al seu cap.
També es comenta com les experiències de la nostra infància ens marquen. La formació que rep la Sylva, però també les mancances afectives que descriu per part de la seva mare, influeixen en el seu futur, en les seves relacions durant la vida adulta.
Ens trobem, en definitiva, davant d’una galeria de personatges molt complexos, cap d’ells és pla, tots ells tenen llums i ombres. Alguns confessen haver-se deixat portar, obeint cegament durant molt de temps, per a finalment decidir per ells mateixos en un darrer acte de llibertat. El canvi que experimenta la Sylva en conèixer l’Andrei, dues persones amb una sensibilitat especial, que pràcticament s’entenen sense paraules, és el principi d’aquest alliberament personal?
els nostres clubs de lectura 