Oda al matrimoni

Dissabte 30 de maig, el Club de Lectura de la Biblioteca Armand Cardona es va reunir a Vilanova i la Geltrú.
Bona part dels lectors confessa un punt de desconcert després d’haver llegit Jardí d’hivern, potser perquè és una novel·la escrita a la manera eslava i, com molt bé explica la moderadora, Mercè Foradada, a nosaltres se’ns fa estranya. Culturalment som més propers a literatures occidentals, o fins i tot americanes, potser més intimistes, i en ocasions tenim la sensació de que la història se’ns explica “a destralades”, fragmentada. La mateixa autora, posa en boca de la protagonista unes paraules molt aclaridores: “Si algú volgués escriure una novel·la sobre la meva vida, serien pàgines de retalls i de fragments i d’escenes: així era la meva vida, les nostres vides, que s’esdevenien en un país on el temps s’havia aturat.” Quan la vida de la gent no és més que un cúmul de desgràcies, sembla difícil poder explicar-la amb més naturalitat.

IMG_3169

Entre els lectors no ha passat desapercebut un recurs estilístic que ja hem vist en altres obres de Monika Zgustova i que acostuma a despertar força interès: la capacitat de l’autora per emprar paràgrafs gairebé idèntics com a element de continuïtat. Ja a Menta fresca amb llimona ens hi trobàvem sovint, especialment quan es rememoraven les vivències del pare d’en Vadim.

Altre punt destacat a la tertúlia són les magnífiques descripcions de Praga i sobretot de la seva atmosfera. Les paraules de Zgustova són d’un alt poder evocador i, no hi ha lector que hagi visitat la ciutat, que no afirmi haver-s’hi trobat de nou llegint la seva novel·la.

L’enorme quantitat de referències musicals, literàries o simplement estètiques (per a alguns excessives, per a altres delicioses) fan d’aquesta, una obra elevada, d’un to molt proper a l’ambient refinat en el que es movia l’Eva durant la seva infància i joventut. La pèrdua d’aquest estatus representa un cop molt dur per a la protagonista, tot i que potser no tant fort com el moment de ser desposseïda de la seva llibreria, del seu jardí d’hivern. En aquest punt, la seva vida deixa de tenir sentit. L’escena de les dues dones que apareixen de manera sobtada i comencen a eliminar els seus tresors, omplint els prestatges amb guies de viatge i llibres per a turistes, tot i no ser del tot inversemblant, potser hagués requerit certes matisacions, perquè el que sí sembla increïble, des del nostre punt de vista és clar, és que irrompessin sense cap trucada, ni avís previ.

Potser aquesta manera de narrar a la que fèiem referència de bon principi, provoqui que els records de l’Eva apareguin així, a glopades. Això no vol dir que no succeís res més, en canvi ens permet veure els esdeveniments tal i com els va viure la mateixa protagonista, quins van ser els moments claus de la seva vida, eludint altres més insubstancials. Així, quan a la sala de calderes de l’hospital es troba amb una classe magistral, ens deixa clar aquest ambient de clandestinitat amb el que es movien els ciutadans de Praga i potser no cal que ens doni més detalls de com va arribar fins aquí.

IMG_3191(1)

Quant als personatges, en Karel és qui va despertar més comentaris, sobretot perquè sembla professar un amor tan extraordinari cap a l’Eva, que se’ns fa difícil d’entendre. Aquest no voler contaminar-ho amb cap tipus de contacte físic és, si més no, inusual. Els arguments, ens els dona el mateix personatge: “L’amor físic, quan està acompanyat per un fort encantament, sol ser possessiu, egoista, intolerant. En realitat, està teixit d’emocions vergonyoses” o “una relació física, si un està enamorat, no pot ser sinó tempestuosa i anihiladora, com una tempesta violenta, que al seu pas només deixa herba cremada, monyons d’arbres, ruïnes d’edificis.”

La seva relació, basada en “introduir lentament diverses parts del seu cos en un llapis, el qual, tot seguit, les projectava en una quartilla” era segons ell “una unió més perfecta que l’habitual, perquè mai no s’enfonsa en les aigües pantanoses de l’automatisme que caracteritza l’acte acostumat, la previsibilitat del qual priva gradualment la unió entre un home i una dona de tota sensualitat i embruix.” “No he sabut què era no tenir ningú, perquè l’Eva, el seu amor i la seva passió i la seva tendresa, vivien en mi amb més tenacitat que si fos de debò la meva dona i trontolléssim junts d’un malentès a un altre, d’una desavinença a una altra, a través de l’espesa boira de la quotidianitat anorreadora i la feixuguesa monòtona i anihiladora pròpies de la vida i del matrimoni.”
En fi, tota una oda a la convivència.

Anuncis

Quant a itinerant

Sóc bibliotecària itinerant de l'Alt Penedès i El Garraf
Aquesta entrada ha esta publicada en IV TROBADA. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s