Amb ulls de dona

Dissabte 23 de gener, el Club de Lectura de Santa Fe del Penedès es va reunir per a comentar la novel·la Júlia M. Tothom va estar d’acord en que es tracta d’una lectura en la que ens és fàcil entrar, planera, però sense pecar de simple. La construcció de la història, alternant gèneres i èpoques, i el degoteig constant de detalls, ens manté alerta, intrigats, amb ganes de continuar llegint.

Tot i la presència d’alguns personatges masculins, Júlia M. és una història de dones. Les lectores veuen en aquest fet una declaració d’intencions. La història, amb h majúscula, s’ha escrit per homes. La nostra memòria s’ha construït a través d’ulls masculins. Coneixem amb detall vida i miracles d’herois i botxins, però com molt bé apunta la moderadora, sempre se’n parla d’aquell soldat que se’n va a la guerra, però no se li pengen medalles ni se li fa un monument a la dona que queda a casa. I és que continuar amb la vida quotidiana en temps de guerra i postguerra, no deixa de ser una heroïcitat. La cita de l’escriptora M. Dolors Orriols, extreta de El riu i els inconscients, que inicia el llibre també apunta en aquest sentit: “La nostra generació ha estat una generació perduda, turmentada. Per això he d’escriure-ho. Hi ha fets que no podran mai ésser apreciats ni revelats. S’escapen dels historiadors potser perquè creuen que no tenen valor, o potser perquè certes raons persones els obligaven a callar-ho. A mi em tempten aquests oblits, aquests silencis…”

Les lectores asseguren que s’han quedat amb ganes de saber més sobre el Conrad, sobre la seva relació amb l’Elisa, si finalment sabrà tota la història de la Jujú, o fins i tot si, un cop assimilada la realitat que ha conegut a través de les cartes de l’Antònia, la protagonista donarà un pas més i investigarà en els seus propis orígens. Hem de reconèixer que és precisament tot el que queda obert, el més sucós per al club de lectura. Quins són els mètodes de treball tan particulars de la detectiu Sònia Piqué? i per què només s’apunta l’estranya mort del seu enamorat? Tot això sense oblidar aquest: “a la Jujú, in memoriam” que tampoc deixa ningú indiferent. Moltes incògnites… se’ns gira feina de cara a la V Trobada.

Quant a les cartes, s’apunta un cert desconcert pel llenguatge en el que estan escrites. Una dona de pagès que a dures penes surt del seu mas, escriu amb un nivell molt culte, tot i que de tant en tant intercala detalls d’una certa ingenuïtat. La pròpia Antonia ho repeteix més d’una vegada: “pensa, nena, que jo d’estudis en tinc ben pocs” o “no estic feta per a les lletres, per molt que m’agradi llegir novel·letes de les que tu anomenes de pa sucat amb oli” “Perquè per a mi, això és una feina. Què dic, una feina: una feinada! Ja saps que jo no en sé, de lletra. No cal que t’ho repeteixi cada vegada. He llegit molt, això sí. Novel·letes d’amor i d’aventures, poca cosa més. Però escriure.. això és per als lletraferits i els poetes! Tot i que reconec que sempre m’ha agradat, i que em sentia feliç quan escrivia als parents de Das” Tantes referències a aquest fet sobten i acaben sonant a una justificació més de cara als lectors que cap a la seva pròpia filla.

El personatge de la Jujú i la seva relació amb la Clàudia també desperten força curiositat. Saben realment les protagonistes quin parentiu les uneix, o fan comèdia per uns interessos particulars? El desig de mantenir un lligam amb el seu passat per part de la Júlia i les intencions de la seva neta, més egoistes, es creuen amb la sort, amb un destí que té molta importància a la novel·la. Curiosament, en aquest cas, la veritat acaba sent irrellevant.