Heroïnes anònimes

Dijous 25 de febrer la Biblioteca Ma Àngels Torrents de Sant Pere de Riudebitlles va tornar a reunir el seu Club de Lectura per parlar de Júlia M., novel·la que va rebre una molt bona acollida. El recurs de la intercalació de les cartes que deixa la mare de la protagonista amb la narració, es va valorar molt positivament, igual que els diàlegs, molt encertats per la seva frescor i credibilitat.

Respecte als personatges, la Jujú és probablement la més estimada. Aquella velleta entranyable que sordeja quan l’interessa, ha commogut a bona part dels lectors. És més, hi ha qui ha trobat a faltar un major protagonisme seu, aprofundir més en la seva vida.

També l’Elisa s’ha guanyat les simpaties dels membres del club. La defineixen com una dona que mai ha estat ella mateixa, que s’ha deixat portar per l’entorn i les circumstàncies i que finalment, a través d’aquest coneixement del seu passat i de la memòria històrica, pot recuperar la seva identitat i llibertat de decisió. Trobem un punt d’inflexió quan el propi personatge diu: “és la darrera vegada que faré cas a algú” Com afirma molt eloqüentment una de les lectores: “a qualsevol edat pot haver un canvi d’actitud… per deixar de ser una bleda”

I analitzant les circumstàncies que van envoltar el naixement de l’Elisa, es va obrir un debat sobre com haguéssim reaccionat nosaltres en el lloc de l’Antònia, no ja sobre el fet d’afillar-se la nena, pràcticament l’única sortida en aquell moment, sinó sobre com es planteja aquesta situació a un fill? I si ens haguéssim trobat en el lloc de l’Elisa, quina hauria estat la nostra reacció en conèixer la veritat? Quan en Víctor deixa la filla a l’Antònia, es troben en un moment històric dramàtic, envoltats per les dificultats i les misèries de la guerra i la postguerra. En algun punt de la tertúlia, justificant actituds que només s’expliquen per l’instint de supervivència, algú va dir: “els herois són tots morts” Herois en un sentit clàssic, perquè qualsevol persona que hagi patit un conflicte bèl·lic, no ja des de les trinxeres sinó des de la seva pròpia quotidianitat, ja ho és un heroi.

Per acabar esmentaré que els lectors únicament fan alguna objecció al personatge de la detectiu. Hi ha qui troba que grinyola una mica, que la història ja era prou sòlida sense ella. I, tot i que el final ha semblat un pèl precipitat i que el nivell de les cartes que deixa la mare sembla potser massa elevat per a una dona de pagès sense estudis, en general es consideren detallets menors que es justifiquen suficientment. Així, molts consideren que donat el pes de les cartes en la narració, tampoc podíem ser tan fidels als orígens de l’Antònia, oi?