Condemnada

Dissabte 2 d’abril, el Club de Lectura Sota la Salzereda de Pacs del Penedès, es va reunir per parlar de la molt controvertida novel·la Ànima mesquina.

Com en altres ocasions, una bona part de les lectores va manifestar que, la duresa dels temes i la manera com els aborda la Sílvia Romero, deixa un regust tan amarg que la novel·la perdura en la nostra memòria durant molt de temps.

La maldat quasi gratuïta de la Mercè, que no demostra mai ni un moment de feblesa o penediment, independentment de les conseqüències de les seves accions, ens fa pensar en una crueltat innata del personatge. Arrel d’aquest tema, es va citar La Contra de la Vanguardia del dia 31 de març del filòsof Norbert Bilbeny que tocava alguns dels punts que van anar sortint durant la tertúlia.

Durant l’entrevista, el periodista li fa la següent pregunta: “Què és el pitjor que podem fer?” i la resposta del filòsof és: “ser cruels: fer mal per plaer. La vida ja ens comporta dolor, no n’afegeixis més!”(…) “Ets l’amo de les teves paraules i silencis: aprèn a evitar paraules o silencis que danyen.”
Aquest fer mal per plaer, com la protagonista d’Ànima mesquina, és el que provoca un rebuig tan fort, sobretot quan contrasta amb la bondat de les persones que l’envolten, que en aquest cas sí tenen moltes raons per abocar el seu ressentiment contra la societat i, en canvi, són un exemple de superació i generositat (la Sofia, la Pauleta…)

Trobem també en la mateixa entrevista una referència a aquesta resiliència de la que fan gala els personatges que envolten la Mercè:
– “I la millor manera de fer alguna cosa bona?” “Persistir: heroi és qui cau i es torna aixecar. Repetir, això és triomfar. “L’èxit consisteix en anar de fracàs en fracàs sense desesperar-se”, va dir Churchill.”

El comentari “no el tornaria a llegir” es va repetir per part de diferents lectores, precisament per aquest mal sabor de boca que ens deixa, en especial el que la protagonista no hagi de patir conseqüències comparables a les que ella mateixa provoca. Hi ha en canvi qui diu que sí, perquè troba a faltar que es reaccioni davant la maldat. Sembla que avui en dia ens hem acostumat a veure desgràcies a una certa distància i, simplement mirant cap a una altra banda, ja no ens suposin cap problema. Ànima mesquina aconsegueix aquesta reacció, precisament perquè ens obliga a sortir de la nostra zona de confort.

El profund egoisme de la Mercè fa que fins i tot dubtem dels seus sentiments cap a en Joan i ens sembli més una obsessió que un veritable amor.

Durant la tertúlia es va valorar molt positivament que la historia s’enquadri en l’època de guerra i postguerra. Aquest context permet mostrar les conseqüències de la pèrdua d’humanitat, amb episodis terribles de maltractaments i abusos infantils, coneguts i tolerats per la pròpia família, que ens fereixen l’ànima.

S’ha de reconèixer que el ritme de la història és va fent cada cop més trepidant i com molt bé diuen les tertulianes: “té de tot”
El que potser han trobat a faltar ha estat una petita treva, una mica d’aire fresc entre les històries, perquè en Ànima mesquina, sortim d’un drama i ens trobem amb un altre que, tot i que pugui semblar impossible, el supera. I en el nostre interior pervers, també haguèssim desitjat un final exemplar per a la Mercè, per purgar, al menys en part, alguns dels seus pecats.

Potser sí que va pagar en vida, perquè si tornem a l’entrevista de Norbert Bilbeny: “Pots ser feliç sense que t’estimin, però no pots ser feliç sense estimar” Si això és cert, la Mercè va néixer condemnada a la infelicitat més absoluta.