Amb ganes de més

Dimarts 24 de maig va acabar la ronda de lectures de Júlia M. amb els membres de les Tertúlies Literàries de la Biblioteca Torras i Bages com a protagonistes.

En general, la lectura s’ha qualificat de senzilla però amable. En alguns casos ha despertat records d’històries viscudes o conegudes, vivències de familiars o veïns, de les que no fa tant encara no es podia parlar. El recurs d’intercalar cartes escrites en primera persona per la pròpia mare, amb un esforç i una tendresa immensos, també s’ha valorat molt positivament.

Júlia M., tot i la seva brevetat, aborda molts temes, i és aquest punt el que ha estat objecte d’un major número comentaris. S’ha trobat a faltar un major aprofundiment en certs assumptes com ara la memòria històrica (tot i que la Sílvia Romero ens deixa clar que la seva pretensió no era escriure una novel·la de gènere) o en certes històries i personatges (la Clàudia, o la mateixa Jujú) Els lectors haurien volgut explorar més, no només en la trama o el context, sinó també en les emocions. Perquè, per exemple, com és que l’Elisa no va a veure la tomba de la seva mare quan descobreix que l’ha tingut tan a prop? I aquest viatge a Bordeus, no queda una mica descontextualitzat?

IMG_8104(1)

Un altre element que es va comentar va ser una certa homogeneïtat en els itineraris vitals dels personatges. D’una banda, tots tenen una història al darrera molt dramàtica, portada al límit, però de l’altra, pràcticament tots són magnífiques persones: els pares adoptius i els biològics, la Jujú, l’Elisa… Hi ha qui opina que la transcendència del fons no correspon amb aquesta forma tan amable, però també hi ha qui veu una intenció de l’autora d’explicar petites històries, molt properes, que s’amaguen al nostre entorn immediat. Probablement, indagant una mica, trobaríem que la gent que ens envolta ha viscut experiències insòlites.

I quant a la veracitat de que les històries quedin així, inacabades, és precisament això el que les apropa a la vida real. Molts cops busquem als llibres el que no trobem a la realitat i ens desconcerta no saber qui és l’assassí o com acabarà una història d’amor.

IMG_8052(1)

Les cartes de l’Antònia, també van ser objecte de debat. Mentre que alguns lectors troben inversemblant aquest estil en una persona sense estudis, altres no li han donat més importància, les han llegit amb gust, i els hi ha arribat tota tendresa i el dolor que traspuen.

I és que a l’època del WhattsApp, pot semblar increïble que, no fa tant, escriure cartes fos tot un art, no només entre persones amb una cultura més elevada, sinó també entre les classes populars. Hi ha qui ens recorda que les cartes eren, a més de l’única manera de comunicar-se amb els que estaven lluny, una eina necessària a l’hora de demanar favors o agrair-los. Formalment es cuidaven molt, fins i tot amb estructures i frases que seguien un cert patró. A més, en el cas de l’Antònia, conscient de que els seus escrits seran el llegat de la seva filla, és normal que hi hagi un esforç afegit a l’hora de redactar-les.

Durant la tertúlia algú planteja que té dubtes sobre el públic al que va adreçada la novel·la i pensa que, a la gent gran li queda una mica curta (haurien volgut saber més), i que als més joves potser és un tema que no els enganxa (i aquí un major protagonisme de la Clàudia podria haver ajudat) Potser tampoc hi ha una voluntat de l’autora de fer divulgació històrica de cara a generacions futures. Per assolir aquest objectiu, ja tenim altres eines com ara la novel·la històrica, l’assaig o els llibres de text.

En definitiva, després de que tothom digués la seva sobre Júlia M., ens quedem amb la sensació de que bona part dels membres del club hagués volgut aprofundir més en els personatges, o bé en el rerefons històric. És per això que he titulat aquesta petita crònica així: amb ganes de més. Sort que en uns dies la Sílvia Romero resoldrà totes les nostres preguntes i curiositats.

Anuncis

Quant a itinerant

Sóc bibliotecària itinerant de l'Alt Penedès i El Garraf
Aquesta entrada ha esta publicada en V TROBADA. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Amb ganes de més

  1. Hola clubaires!

    Veig que són molts i diversos els temes que heu comentat al voltant de “Júlia M.”, cosa que desperta la meva curiositat per saber quina haurà estat la pregunta triada. Sigui com sigui, m’ha agradat aquesta comparativa que heu fet entre la importància de la comunicació epistolar de fa uns anys, i la immediatesa de què gaudim avui en dia amb els whatsapps. Aquest és un tema que fins i tot hem tractat, de vegades, en clubs de lectura sobre novel·les que basen la seva història en cartes enviades entre els personatges. I és que… aquest element potser s’ha perdut, i sap greu, perquè literàriament era molt ric.

    Però res… ens veiem el divendres 3 de juny!

    Sílvia Romero

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s