Una obra inclassificable

Sortir airosa d’una tertúlia literària, sobretot si la teva novel·la es llegeix entre un Saramago i una Charlotte Brönte, té un mèrit innegable. Doncs això és precisament el que va passar dimecres vuit de febrer al club de lectura La Crisàlide de la Biblioteca Joan Oliva de Vilanova amb Germà de gel.

img_97491

Per començar, les lectores van estar d’acord en destacar l’originalitat de la proposta d’Alicia Kopf, un llibre difícilment classificable: novel·la, assaig, diari, llibre de viatge, projecte artístic… tot això i més. Amb un inici lligat a les expedicions àrtiques, Germà de gel va derivant cap a una part més íntima, on les vivències d’una protagonista que intenta trobar el seu lloc al món, van prenent cada cop més força. I no és fàcil: situar-se personal i professionalment, requereix un esforç comparable al dels exploradors polars i, de la mateixa manera que aquells homes, no podem estar del tot segurs de que hem arribat al destí: “un lloc triplement invisible—un punt geogràfic extrem basat en un càlcul – i un altre que tampoc existeix — la conquesta d’un lloc mòbil — sobre un fons blanc, invisible des d’un punt de vista fotogràfic”.

img_97301

La família té un paper important dins la narració. Amb un pare absent, un germà “congelat” i una mare ofegada a la que reclamar atenció (fins i tot arribant a la rebequeria en l’episodi  d’Ikea) la protagonista, sense victimismes ni drames innecessaris, ens descriu una realitat (passada, present i futura) que desbordaria qualsevol nucli familiar. La necessitat de reivindicar el seu paper com a filla, sembla ser un dels motors que han transformat uns texts més propers a la investigació (apunts de recerca), complement del seu projecte artístic Àrticantartic, cap a un resultat final força diferent. Colpidor el darrer agraïment: “A la meva mare,  per ser-hi tant com ha pogut”

img_97071

Una de les lectores destaca la força de la mirada de l’autora i ens fa veure que Germà de gel és especial, és un títol que no es pot llegir amb presses. Podem trobar infinitat de reflexions d’una profunditat que requereix dedicar-hi temps. N’esmento algunes, tot i que podrien ser moltes més: la dissertació sobre l’egoisme de tenir o no tenir fills, la comparació de les persones amb cotxes o sabates “que per caminar no et facin mal”, quan ens parla de les boles de neu “Dins la bola de neu, el nivell de líquid ha baixat fins a les espatlles de la figura (una figura negra caracteritzada com a criada), de manera que el seu cap emergeix. Em pregunto en quin moment de la història la dona va començar a ‘respirar’” i altres frases com ara “veure només la llum pot fer que de vegades no veiem les ombres, i no posem remei a allò que les origina” o “no és en els llocs on es descansa, és en les persones” que sens dubte donen peu al debat.

Hi ha qui troba però, que l’estil amb el que escriu és molt contingut, fins i tot fred, mancat de la passió i l’entusiasme que caldria esperar d’algú que ens està mostrant el seu interior.

img_97091

Alicia Kopf elabora també (com si no hi hagués prou amb tots els generes que ja hem esmentat) un retrat fantàstic d’una generació desencantada, ofegada per la crisi, especialment la vinculada al món cultural o artístic. El capítol: ARCO no convida a la lògica, no pot ser més revelador “Em presento a la fira d’art dissabte al matí. Paradoxalment, per poder ser professional de l’art, em perdo els dies de fira dedicats als professionals de l’Art. Com qualsevol altre artista d’aquest país que hagi passat l’etapa postadolescent  i no s’hagi deslliurat del lloguer via pis familiar, okupació o Airbnb, treballo entre setmana.”  O les referències als “artistes franquícia” dels que es té la impressió d’haver vist la mateixa obra en més d’una edició. Fantàstica també la referència al vídeo d’Adrian Melis on una màquina destructora de documents fa la seva tasca. “Els documents són CV’s. La noia que els destrueix és la seleccionada en l’oferta de treball que ha publicat el mateix artista: la seva feina és destruir els CV’s dels altres candidats.”

img_97421

En definitiva, podem afirmar que Germà de gel no és una lectura fàcil, però que ens ha aportat molt. I és que, com diu la pròpia autora: “la lectura és una activitat alienant més entretinguda que les drogues, socialment acceptada i més barata” Què més volem?

Anuncis

Quant a itinerant

Sóc bibliotecària itinerant de l'Alt Penedès i El Garraf
Aquesta entrada ha esta publicada en VI TROBADA. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s