Fer visible l’invisible

Divendres 17 de febrer, el club de lectura Tardes literàries es va reunir a la Biblioteca Manuel de Pedrolo de St. Pere de Ribes, sota la batuta de la Sílvia Romero.

Un nombrós grup de lectors va intercanviar impressions sobre Germà de gel.  En una primera ronda de comentaris ja es va veure certa disparitat d’opinions: mentre uns reconeixien que era una obra que els havia agradat, altres afirmaven no trobar-la gens interessant, o com a mínim, no haver entrat en certes parts de la història. Tot i així, aquest darrer grup, confessava majoritàriament haver acabat la lectura, potser pel compromís amb el club o, perquè en el fons sí que hi van trobar algun element captivador.

Una comentari freqüent va ser el de que costa entrar. No és un llibre fàcil i per la seva profunditat i estructura requereix una lectura pausada, a la que no hi estem acostumats.

Les reflexions de la protagonista són tan intenses que, amb ben poques paraules, ens colpeixen. Alguns lectors acostumen a anotar aquelles frases que els emocionen o els arriben de manera especial. En el cas de l’obra d’Alicia Kopf, tan en aquest club com en l’anterior, han estat moltes i probablement podien haver estat més: “una història incomunicable, pot matar qui l’ha viscuda” “víctima és qui no pot explicar la pròpia història o qui és silenciat”

Que es tracta d’una obra diferent, va quedar clar des de l’inici. Ens trobem davant d’una “novel·la?” metafòrica i profunda, que busca l’essència, com en el fragment d’un simbolisme extraordinari on s’esmenta la nina massissa d’una matrioixca, el seu jo més íntim.

La protagonista emprèn un viatge iniciatic, un camí a dues bandes: cap a l’exterior, a la conquesta dels pols de la mà dels exploradors (i també amb el seu propi periple a Islàndia) i cap l’interior, envoltat del gel amb el que es protegeix d’una certa indiferència de la seva mare, propiciada pel trastorn del seu germà autista, que desequilibra la balança familiar. Parla en primera persona, dolguda amb el seu entorn, tot i que hi ha qui pensa que no es tracta d’una obra completament autobiogràfica. Sigui com sigui, la protagonista/autora ha empatitzat amb molts dels lectors. És un relat de resistència, que convida a la reflexió i a la introspecció, on la solitud és una constant, fins i tot quan comparteix pis. Hi ha tanta fredor al voltant de la protagonista… Hi ha qui s’estranya de que l’autora faci servir un pseudònim, quan després ens trobem amb una obra tan sincera, en la que es despulla interiorment.

Un tema de debat que va suscitar Germà de gel arran dels conqueridors dels pols, però també de l’absència del pare, va ser la del paper dels herois, la dels que es queden, ja sigui per obligació o per opció personal, i dels que mai es parla, perquè l’honor i la glòria se’n van amb els que marxen lliurement.

En definitiva ens trobem amb una obra difícilment classificable, però que propicia el debat. Potser podríem parlar d’autoficció entre altres gèneres. Es cert que, emmarcant-la dins del projecte artístic més ampli del que forma part (com a mínim en un inici) cobra tot el seu sentit.

Acabo amb dues frases extretes de Germà de gel que es van destacar durant la tertúlia: “El que no té nom, no existeix” que corrobora la necessitat de parlar, de dialogar sobre allò que ens fa mal, i que ens permet “fer visible l’invisible” Com molt bé afirma una de les lectores, aquesta última seria una perfecta definició de l’art.