Dimecres 22 de febrer, el Club de Lectura de la Biblioteca Josep Pla es va reunir a Sant Pere de Ribes per comentar Germà de gel.
Alguns dels lectors van sentir-se en un principi tan perduts i desorientats com els membres de les expedicions polars que descriu Alicia Kopf. La diversitat de temes que tracta, unida a una estructura molt peculiar, fan d’aquest títol una obra extremadament personal i intensa que, com molt bé afirmen els tertulians, demana una segona lectura, més pausada, una actitud davant el llibre diferent a la que estem acostumats.
En el transcurs de la reunió, algú va destacar una idea molt interessant: la frustració d’aquells homes obsessionats amb la conquesta dels pols que van arribar en segon lloc. Una decepció amb la que creuen que la protagonista arriba a identificar-se, com si també ella hagués arribat tard en alguns aspectes de la seva vida.
Un altre element que va donar peu al debat va ser la conversa que manté amb la seva mare, en la que un fet absolutament trivial com és que l’acompanyi a Ikea, esdevé una proesa de dimensions similars a conquerir el Pol Nord. Les raons d’aquesta relació distant i tensa entre mare i filla van provocar certa controvèrsia. Hi ha qui pensa que tot i ser injusta, és una reacció humana motivada per l’esgotament derivat de la dedicació completa al seu germà autista. O qui pensa que aquest “abandó” voluntari de la seva filla, volia aconseguir forjar un dona forta i autònoma, en contraposició al germà dependent. El tema de l’obligació moral d’haver de cuidar un familiar, va generar polèmica. Mentre que uns veuen en aquest punt un deure inexcusable, altres defensen que no es pot imposar a ningú el que no deixa de ser una càrrega molt dura.
Curiós com Alicia Kopf dona noms, cognoms i dates quan parla dels herois del gel, però en canvi de les persones del seu entorn més proper només coneixem algunes inicials. Hi ha qui s’ha quedat amb ganes de saber més dels silencis que es generen al voltant d’altres membres de la família, com per exemple els avis “el perquè de l’absència d’àvies, la raó de tenir només un avi, estant l’altre viu.”
Durant la tarda també es va comentar el tema de les pastilles com a mitjà per apaivagar el dolor. Trobem una primera referència amb la separació dels pares i unes frases aparentment asèptiques però que amaguen molt de sofriment: “El primer Nadal trobo pastilles verdes a la cuina, al fons dels calaixos, i a la bossa de la mare.” “Pren-te una pastilleta, mama. Així estaràs bé. Em dona els diners i jo compro i embolico els regals. Tinc nou anys”
Després n’apareixen d’altres: “Excloent malalties greus, tinc la sensació que molta gent pren pastilles per suportar situacions la responsabilitat de les quals molt sovint en gran part no és seva, o com a mínim és col·lectiva, social.” “Aquestes pastilles que ens estalvien el dolor potser també eviten el col·lapse del sistema.”
Es fa evident el desencant d’una generació anestesiada, que no té forces per a protestar. “Eviten que la gent surti al carrer i demani ajuda i responsabilitats, que es baralli, que hi hagi conflicte, però potser també solucions. Perquè des del moment en què demanem als altres que somriguin, que estiguin alegres, que passin pàgina, que prenguin pastilles, que keep calm de merda, som còmplices de la situació. No en prendré.” Tota una declaració de principis.
Finalment, es va destacar una de les il·lustracions del llibre que apareix al capítol ARCO no convida a la lògica. Es tracta de l’obra “Momento familiar incomodo” de Jonathan Millán, que va generar diversos comentaris. Aquell arbre del que surten els caps dels diferents membres de la família, observats per ells mateixos, li recorda a la protagonista “la dificultat de l’expressió autobiogràfica en l’entorn de l’artista”
En tot cas, amb Germà de gel l’autora sembla superar aquestes limitacions, aconsegueix treure’s un pes de sobre (fins i tot aprimant-se físicament al llarg de les pàgines) i ens deixa una obra realment íntima i profunda.
els nostres clubs de lectura 