Pura sinceritat

La Biblioteca de Santa Margarida i els Monjos va reunir el seu Club de Lectura dijous 27 d’abril.

Un dels primers comentaris (no és el primer cop que es formula en relació a Germà de gel) és el de que costa entrar. I costa entrar per diferents motius, perquè tot i que la primera part, Els herois congelats, relata unes històries fascinants, alguns lectors (els lectors som així) en lloc de gaudir de les paraules i de l’atmosfera que es capaç de crear Alicia Kopf, ja estem intentant anar més enllà i trobar la relació amb la nostra idea preconcebuda del que havia de ser aquella novel·la.

I potser amb Germà de gel, les expectatives eren les de trobar una novel·la intimista, amb una estructura més convencional. Això demostraria que, quan arribem a la segona part, tot i que la construcció de la història és poc lineal, tothom se sent més còmode amb la lectura i “s’hi enganxa”.

Els membres del club van destacar la força de les seves paraules. I és que Germà de gel s’ha de llegir a poc a poc, madurant cada frase, perquè moltes són veritables sentències. Obrint la novel·la per qualsevol capítol en podem trobar exemples: “El que no té nom no existeix” “Els objectes duren més que els sentiments”… i és per això que molts lectors han acabat afirmant que aquest títol demana una segona lectura.

La novel·la està escrita des d’un únic punt de vista. Tot està narrat des de l’òptica de la protagonista i en cap moment ens proposa un exercici d’empatia amb la resta de personatges. No tracta de justificar ni d’aportar arguments per comprendre els comportaments dels altres, i aquesta distància fa que els lectors li atribueixin una certa fredor. És aquest un fet reprovable? El que queda clar és que aquí ens trobem amb un exercici de sinceritat extraordinari i precisament aquesta veritat que ens transmet l’autora no pot traslladar-se a ningú més que a un mateix. Buscar els motius que mouen als altres a actuar en un sentit o un altre, no serien més que especulacions.

En un moment de la tertúlia algú va qualificar a l’autora/protagonista com una exploradora a nivell artístic, però també personal, fent un exercici d’introspecció memorable. Ja ho diu l’Alicia Kopf a la pròpia novel·la: “És més fàcil arribar a l’àrtic que a certes regions d’un mateix”…

I es que no podem obviar de cap manera la força que adquireix la part metafòrica d’aquesta història. La inestabilitat de les capes de gel, la recerca d’una meta invisible, d’un punt desconegut, la por a arribar tard, en un segon lloc que condemni a l’oblit tot l’esforç previ, es pot extrapolar des de l’àrtic i l’antàrtic a molts altres àmbits de la nostra vida.

Advertisements

Quant a itinerant

Sóc bibliotecària itinerant de l'Alt Penedès i El Garraf
Aquesta entrada ha esta publicada en VI TROBADA. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s