Tret de sortida a la VII Trobada de Clubs de Lectura. Dimecres 7 de febrer va tenir lloc la primera de les tertúlies d’aquest 2018 al voltant de Mare i filla a la Biblioteca Joan Oliva de Vilanova i la Geltrú. Opinions contraposades, anècdotes i vivències personals sempre interessants i enriquidores.
D’una banda, un cert quòrum a l’hora de qualificar aquesta lectura de fàcil, en alguns casos amb connotacions molt positives i, en altres, no tant. Hi ha qui considera aquesta història despullada d’artificis, senzilla en la forma però profunda en el seu contingut. Altres, en canvi, pensen que Mare i filla és més plana del que podria haver estat i no els ha acabat d’omplir.
La indeterminació temporal i espacial en la que es situa la novel·la va ser un punt força comentat. Jenn Díaz renuncia fins i tot a descriure físicament els personatges, dels que només coneixem el nom. Evidentment es tracta d’un element buscat per l’autora que, imaginem, vol explicar una història de persones, de sentiments, que es podria situar en un entorn rural, no gaire llunyà, cap als anys 60 o 70 del segle passat, però probablement també en altres latituds i èpoques. El pes del conservadorisme, la religió, la societat patriarcal, el què diran… marca la vida de tots els personatges i els aboca a la infelicitat i la soledat. Les dones de Mare i filla no són res per si mateixes, orbiten al voltant d’alguna figura masculina: el pare, el marit, el germà, l’amant… Com molt bé apunta la Maria Rosa Nogué, moderadora del club: “no és una novel·la per quedar bé, busca les arestes.”
Tots els personatges amaguen una part fosca. Com comentava una lectora: “el que pensen, no ho fan i el que senten, no ho diuen.” Mares, filles, tietes, veïns… tots conviuen però no es comuniquen.
El personatge de la tieta Dolors, ens va portar a parlar d’una situació que ara veiem amb estranyesa, però que era força habitual no fa tant. Varies de les persones reunides al Club de Lectura La Crisàlide van apuntar que a la seva pròpia família també hi havia una tieta, una dona soltera, germana del pare o la mare, que havia viscut amb ells tota la vida, que mai va fer el pas d’independitzar-se, potser per falta de recursos o perquè no estava ben vist que una dona visqués sola. No tenir marit era un estigma.
Vull acabar aquesta petita crònica amb una referència a la cançó La tieta, de Joan Manuel Serrat. Va ser un dels lectors qui la va esmentar durant la tertúlia. No es pot descriure millor la figura d’aquestes dones. Aquí us deixo la lletra. Ja em direu si no se us fa un nus a la gola.
La despertarà el vent d’un cop als finestrons.
És tan llarg i ample el llit… I són freds els llençols…
Amb els ulls mig tancats, buscarà una altra mà
sense trobar ningú, com ahir, com demà.
La seva soledat és el fidel amant
que coneix el seu cos plec a plec, pam a pam…
Escoltarà el miol d’un gat castrat i vell
que en els seus genolls dorm els llargs vespres d’hivern.
Hi ha un missal adormit damunt la tauleta
i un got d’aigua mig buit quan es lleva la tieta.
Un mirall esquerdat li dirà: “Ja et fas gran.
Com ha passat el temps! Com han volat els anys!
Com somnis de jovent pels carres s’han perdut!
Com s’arruga la pell, com s’ensorren ells ulls!…”
La portera, al seu pas, dibuixarà un somrís:
És l’orgull de qui té algú per escalfar-li el llit.
Cada dia el mateix: agafar l’autobús
per treballar al despatx d’un advocat gandul,
amb qui en altre temps ella es feia l’estreta.
D’això fa tant de temps… Ni ho recorda la tieta.
La que sempre té un plat quan arriba Nadal.
La que no vol ningú si un bon dia pren mal.
La que no té més fills que els fills dels seus germans.
La que diu: “Tot va bé”. La que diu: “Tant se val”.
I el Diumenge de Rams comprarà al seu fillol
un palmó llarg i blanc i un parell de mitjons
i a l’església tots dos faran com fa el mossèn
i lloaran Jesús que entra a Jerusalem…
Li darà vint durets per obrir una llibreta:
cal estalviar els diners com sempre ha fet la tieta.
I un dia s’ha de morir, més o menys com tothom.
Se l’endurà una grip cap al forat profund.
Llavors ja haurà pagat el nínxol i el taüt,
els salms dels capellans, les misses de difunts
i les flors que seguiran el seu enterrament;
són coses que sovint les oblida la gent,
i fan bonic les flors amb negres draps penjant
i al darrere uns amics, descoberts fa un instant
i una esquela que diu… “Ha mort la senyoreta… …
descansi en pau. AMÉN”… I oblidarem la tieta.
els nostres clubs de lectura 