El Club de Lectura de la Biblioteca Armand Cardona Torrandell es va reunir dissabte 28 d’abril per parlar sobre Mare i filla.
La tertúlia va començar comentant la influència de Mercè Rodoreda en l’escriptura de Jenn Díaz. L’autora ha manifestat en diverses ocasions l’admiració que li professa i justament acabava de rellegir la seva obra completa abans d’escriure la novel·la. L’empremta de la Rodoreda és molt clara i podem reconèixer alguns dels seus tics.
Les dues comparteixen aquesta, no sé si podríem dir mania, per no descriure cap relació sentimental positiva o enriquidora. Les dones de Rodoreda i Díaz estan en certa manera condemnades a una infelicitat eterna.
En un primer moment, la forta presència de personatges femenins podria fer pensar en un matriarcat, però per poc que gratem, veiem que aquestes dones no ostenten cap mena d’autoritat i són els pares, germans, marits o amants, homes absolutament idealitzats, els que marquen el seu destí sense massa esforç.
Si aquestes dinàmiques socials i familiars són més pròpies d’un entorn rural o també es poden donar en altres àmbits, va ser un tema força debatut i, després de vàries intervencions, vam arribar a la conclusió de que desgraciadament són comportaments universals. Per sort, aquesta falta de voluntat i d’il·lusió pròpia de les dones de Mare i filla, no ho és. Les protagonistes accepten les seves circumstàncies pràcticament com una penitència i, davant l’absència de l’home estimat, es deixen morir en vida.
Veiem, però, que la incapacitat d’actuar no és exclusiva dels personatges femenins. En Mateu, per exemple, manté una doble vida per inèrcia. Potser, tot i el que pogués semblar a primera vista, no era completament immune al patiment que causava. És la inacció el que el fa emmalaltir de mort?
Acabem com hem començat, parlant d’influències. Mercè Foradada, conductora del club, va comentar que Jenn Díaz també reconeix els lligams entre la seva obra i la de Natalia Gizburg. En alguna entrevista, Díaz confessa que aquest narrador tan particular, la veu que ens parla des d’un punt de vista privilegiat i que en ocasions es converteix en un jutge implacable, és un recurs que va descobrir precisament en la seva obra.
Com que un llibre ens porta a un altre, aquí us deixem aquesta recomanació. I també una cita, precisament de Natalia Ginzburg, que trobo que casa molt bé amb l’essència de Mare i filla: “el silenci és una malaltia mortal”
els nostres clubs de lectura 