Pobre Mateu

Dijous 26 d’abril, Mare i filla de Jenn Díaz va ser la protagonista del club de lectura de la Biblioteca de Santa Margarida i els Monjos.

Algunes lectores opinen que la novel·la és senzilla, de fàcil lectura, però que els sentiments dels personatges són molt més elaborats, en ocasions contradictoris, sempre marcats per la incomunicació i la tirania de les aparences i del què diran.

Mare i filla ens mostra un món fosc, com la casa (i la vida) de la Natàlia, d’emocions reprimides, de famílies incapaces de mantenir un diàleg, on la tristor i el pessimisme cobren una força inusitada. I és per això que les lectores desitjaven una mica de llum, un final més esperançador o, com a mínim, intuir que les protagonistes farien l’intent d’escapar d’aquest cúmul de situacions tòxiques.

Alguns comentaris apunten a una novel·la antiquada, plena de tòpics i amb un seguit d’opinions molt masclistes. La veu que ens diu: “les dones són com són i no s’hi pot fer res” no hi ha dubte que pretén deixar clara quina ha estat la mentalitat de moltes generacions durant dècades. Evidentment, no és l’autora qui parla. Ens trobem amb un narrador, no ja omniscient en el sentit de que ho veu tot des de fora, sinó que va més enllà i es situa en el centre mateix de la ment dels personatges, verbalitzant la seva part més íntima i de vegades fosca.

Quant a l’estil, algú va destacar que l’escriptura de Jenn Díaz és molt ràpida, i una de les seves caracerístiques és la proliferació de comes. Hi ha qui s’ha sentit incomode per aquest fet, però s’ha de reconeixer que reflecteix molt bé la manera com s’estructuren els nostres pensaments, saltant continuament d’una cosa a una altra.

Un altre aspecte que va cridar l’atenció va ser la falta de referències temporals, geogràfiques i fins i tot físiques dels personatges. Com en altres trobades, hi ha qui considera aquest fet un problema a l’hora d’endinsar-se en la història, i qui no ha trobat a faltar aquest marc perquè pensa que les relacions i els sentiments dels protagonistes són intemporals i universals.

Sigui com sigui, les elucubracions resulten inevitables i no ha estat fàcil situar la novel·la, especialment perquè alguns personatges semblen anacrònics. Els dos que aixequen més dubtes són l’Àngela i el Doctor Ramon, no individualment, sinó per la seva coexistència. L’Àngela és una dona amb dos nens, divorciada i amb un segon marit, en Robert, del que no es separa, pels seus fills, i perquè ara sembla ser que passen una època més tranquil·la. Aquestes dades semblen quadrar amb la dècada dels vuitanta, un cop aprovada la Llei de Divorci. En canvi, el metge de la família sembla d’una altra època, molt més llunyana, perquè a en Mateu, a part de mirar-ho “amb cara de compassió” i d’encongir les espatlles dient que no sabia què li passava, no se li acut en cap moment enviar-lo a l’hospital, cosa que als anys vuitanta sembla inversemblant. En algun fragment s’esmenta que el doctor Ramon li està fent proves i més proves, suposem que a casa seva, perquè el pobre Mateu el dia que va sortir, ja anava amb els peus per davant.

Si voleu dilucidar aquest i altres dubtes, ja ho sabeu, el vuit de juny ens veiem a Sant Pere de Ribes.

 

Divendres al sol

Dissabte 14 d’abril, el Club de Lectura de Santa Fe del Penedès es va reunir per parlar sobre Vida familiar de Jenn Díaz.

El llibre, un recull de contes on les protagonistes femenines tenen molta presència, va deixar una bona impressió entre les assistents i va donar peu al debat.

A partir de petites pinzellades, de retalls de la vida quotidiana, l’autora ens mostra un ventall de dones de diferents edats i diversa condició social, amb una existència marcada per una certa opressió familiar. I és que, la família, convida sovint a la reflexió i a l’intercanvi de punts de vista.

En general, les lectores opinen que es veu poca decisió per part de les protagonistes a l’hora de lluitar contra allò que les ofega, i les qualifica de massa conformistes, tot i que d’entrada hem d’admetre que no es troben en una posició fàcil.

Dels setze contes de Vida familiar, alguns van tenir una especial rellevància. El primer dels relats: La decisió, va donar peu a la reflexió sobre la dificultat de compaginar la vida personal amb la responsabilitat de tenir cura dels nostres familiars més grans, especialment si mostren un cert grau de dependència.

La bicicleta va ser probablement la història més recordada. La manera com Jenn Díaz ens enganya fins el final és senzillament fantàstica.

Els comportaments absolutament mesquins de les parelles de les dues protagonistes als contes L’error i La vergonya també van marcar alguns dels comentaris.

La “vida familiar” que retrata Jenn Díaz té unes connotacions majoritàriament negatives. Pocs capítols es salven d’aquesta visió. Potser El fàstic, una història de petons a dues bandes, que té un punt tendre i innocent divertit, seria la més positiva de totes.

Si la intenció de l’autora era provocar la reflexió i obrir el debat, hem de reconèixer que ha assolit l’objectiu. La lectura del seu llibre ens ha donat peu a parlar, per exemple, de com els fills acaben repetint els errors dels pares, de com, arribar a la vellesa, s’ha convertit en una càrrega que no totes les famílies poden o volen assumir i de la conveniència de deixar un testament vital, a falta de que l’evolució acabi per instal·lar-nos un botó d’on/off per activar quan convingui. O també de com, arribada la jubilació, ens trobem alguns homes caminant amunt i avall, perquè les seves parelles, amb les que fins aquell moment no havien pogut compartir el temps d’oci per les obligacions laborals, pràcticament els fan fora amb l’excusa de que fan nosa per netejar la casa. Aquesta imatge em va resultar absolutament colpidora i potser dona per fer una pel·lícula titulada “divendres al sol” (i dilluns, i dimecres…)

Per acabar, m’agradaria destacar la reflexió d’una lectora sobre com Vida familiar deixa entreveure que no es pot culpar els altres de tot el que ens passa i que sempre existeix una possibilitat de canviar el que no ens agrada, això sí, assumint les conseqüències i la nostra part de responsabilitat.

Fleumes

Dijous 15 de març, el Club de Lectura d’Olèrdola es va trobar al Centre Cívic La Xarxa per parlar sobre Mare i filla de Jenn Díaz.

La tertúlia va girar sobretot al voltant dels personatges, unes dones molt reals, envoltades de silencis, de soledat, incapaces de expressar el que senten i amb una forta preocupació pel què diran. En més d’una ocasió va aparèixer la paraula fleuma per descriure aquesta falta d’empenta que manifesten les protagonistes de la història i la poca decisió a l’hora d’introduir canvis en la seva vida. Unes dones capaces de continuar estancades en una relació tòxica durant anys sense atrevir-se a donar el pas cap a la felicitat.

La Natàlia i l’Érika per exemple, atrapades en una situació molt complicada durant dècades, són el prototip de l’immobilisme, de la por a qualsevol canvi, del no voler reivindicar una certa justícia per por a perdre el seu estimat. Un estimat, que com tots els protagonistes masculins de Mare i filla, sembla més aviat un semidéu que un ésser humà.

És curiós com, a còpia de repetir una mentida, acaba convertint-se en una veritat absoluta. Durant la trobada de dijous, més d’un cop es va parlar de l’Àngel com del puntal de la família, perquè així apareix en la novel·la. Si analitzem quin era el seu paper, tampoc veiem que fes cap cosa extraordinària, tret de posar una mica de pau entre la dona i la cunyada, donant la raó a una i altra alternativament. No podem dir que això el convertís pas en un superheroi…

Un dels lectors va destacar que havia trobat molta tristor a Mare i filla, que cap dels personatges era feliç. I qui en té la culpa? En el cas de la Natàlia i el Mateu, evidentment el segon es situa en una postura més còmoda, però tant l’un com l’altra tenen la seva part de responsabilitat.

I és que l’entorn potser no facilitava les coses a l’hora de buscar la satisfacció personal, però també els propis personatges semblen boicotejar-se a si mateixos, impedint qualsevol possibilitat d’assolir-la. O a què respon que la Dolors doni tantes voltes a l’hora de decidir-se? Potser els sentiments cap al seu germà difunt? Realment l’importa l’opinió dels seus veïns o de la seva cunyada?

La felicitat (dels altres) sempre ha gaudit de molt mala premsa (tot i la quantitat de llibres d’autoajuda que ven) i s’ha associat aquest concepte a la ignorància o l’egoisme. Aquest missatge ha calat tant que ha acabat provocant un fet contra-natura: que no hi hagi pitjor enemic de la nostra joia que nosaltres mateixos.

 

El monstre

El Club de lectura de la Biblioteca Josep Roig i Raventós es va reunir el passat dimecres 14 de març per parlar sobre Belfondo. En aquesta ocasió no vaig poder assistir a la tertúlia i des d’aquí dono les gràcies a la moderadora Elena Cejas, als membres del club i al personal de la biblioteca, en especial a Paquita Sol, que ens envia la crònica i les imatges de l’acte.

Els/les participants de la tertúlia van valorar positivament aquesta òpera prima de l’escriptora, atenent la seva joventut, una novel·la amb molta frescor, que enganxa, i que fa una descripció molt detallada dels diferents personatges o arquetips. Es remarca que està ben escrita sintàcticament.

Es defineix com una novel·la costumista, amb una clara crítica social, i es comenten les similituds amb obres com “El camino” de Delibes o “Nada” de Carmen Laforet, i la dedicatòria a Ana Maria Matute. Es troben també paral·lelismes amb la literatura hispanoamericana, ex.: “Pedro Páramo” de Juan Rulfo, per aquest ambient opressiu.

Crida l’atenció l’estructura de la novel·la, de petits microrelats, on cada capítol es dedica i descriu minuciosament un personatge.

El poble on s’ambienta la història, es compara amb una gàbia o peixera on els seus habitants estan atrapats, un concepte que es visualitza molt amb la definició del poble com a “monstre”.

La novel·la ens presenta un microcosmos, amb un punt de màgia, (explica en alguns passatges la possibilitat d’aturar el temps), amb una sèrie d’elements i persones gens casuals, que representen una parcel·la de pes i d’influència dins una societat: el capital, la religió, l’escola, la cultura, la feina. Cadascun és una part d’aquest univers convenientment regulat, controlat i vigilat per l’amo, que significa el poder suprem. Un personatge que curiosament no té nom.

Els noms dels personatges, amb composició originària del grec, no exempts de metàfores, són molt representatius del rol que tenen a la història. Un aspecte molt ben trobat és que la figura de Déu és una dóna.

A la fàbrica, que és el centre de la vida del poble, els protagonistes mostren les seves profundes contradiccions, anhels de llibertat i també la conformitat amb la rutina establerta.

Un altre punt d’interès d’aquest poble de ficció és el teatre, un entorn que convida a pensar i creure en la possibilitat d’una altra forma de vida. Un perill i aspecte de preocupació per a l’amo, per por que sigui una incitació a descobrir una altra realitat.

Sorgeix el comentari d’un cert paral·lelisme amb l’estructura de la vida a les colònies tèxtils de Catalunya dels anys 50-60, on es desenvolupàvem tots els aspectes de la vida en un entorn tancat  i limitat geogràficament.

Recopilant les idees que planteja la novel·la ressaltaríem  grans conceptes com:

Esclavitud-conformisme, en front de: llibertat-lluita. La idea de la llibertat i la voluntat de fugida de l’opressió, queden molt ben plasmades a través del relat en el qual el personatge d’Horaci espera l’arribada dels llibres. Els llibres representen obtenir la llibertat a través del coneixement.

Maternitats

Divendres 9 de març, el Club de Lectura Celler de Lletres es va reunir al Centre Cultural Plaça Nova, on s’ubica la flamant biblioteca Ramon Bosch de Noya de Sant Sadurní, per intercanviar opinions sobre Mare i filla de Jenn Díaz.

Un dels punts més comentats va ser la incertesa provocada per no saber ni on ni quan es situa el relat, ni tampoc quina és l’edat dels personatges. Aquesta indefinició ha estat per a alguns lectors un problema a l’hora d’entrar a la novel·la. Altres, en canvi, no creuen que sigui cap inconvenient i pensen que els protagonistes encarnen un estereotip i, per tant, no té massa importància quina és la seva edat concreta.

Trobem força unanimitat a l’hora de qualificar Mare i filla com una història confusa, com a mínim als primers capítols, fonamentalment perquè no sabem del cert qui és el narrador. La primera frase: “Tot seria més fàcil si la mare no fos la mare” ens fa pensar que és la filla qui parla, per després descobrir que no ho és. Ens trobem amb un narrador omniscient que, com molt bé va apuntar la Sílvia Romero, conductora del club, no ens parla des d’una posició elevada, sinó des de dins de la pròpia història. Aquest recurs permet que el lector es faci seva la història i tingui la sensació de conviure amb els personatges, però també existeix el perill de crear l’efecte contrari i que, com el mateix narrador, es converteixi en un mer observador.

Alguns dels personatges van anar apareixent en diversos moments de la tertúlia. La Glòria, amb el seu caràcter fort i autoritari, amb un rerefons d’inseguretats i pors. La Dolors, digna de beatificació, però que manifesta una part fosca en obligar l’Enric a desfer-se de les fotos de la seva dóna morta, un Enric que sembla buscar sobretot una mare per a la seva filla. Els homes no surten ben parats, en una societat absolutament masclista, són considerats pràcticament ésser superiors, que mereixen un tracte de favor. I, en el cas de l’Àngel, resulta fins i tot còmic que només ell pugui ser capaç de fer de mediador entre les dones que conviuen en mig d’un ambient enrarit: “ a casa eren quatre dones i el pare. I, no cal dir, no n’hi havia mai, d’harmonia, perquè les dones són com són i no s’hi pot fer res” “una casa amb dones és sempre una casa massa petita, no hi ha espai per a totes”

Una de les lectores va apuntar que l’estil de Mare i filla era molt agradable, molt proper, pràcticament com si una veïna t’expliqués la història. Però no ens enganyem, Jenn Díaz no ha escrit una novel·la amable, costumista, sinó que ha buscat la provocació, la ràbia. L’autora explora la complexitat de les relacions socials i familiars i la percebem sobretot a través dels silencis, la incomunicació, la solitud i la culpabilitat que desprenen els seus personatges, en gran part per la necessitat de mantenir les aparences. En algun cas, aquesta, sembla autoimposada. El personatge de la tieta, amb els seus dilemes interiors, no s’atreveix a donar el pas de casar-se amb l’Enric, tot i que no té cap mena de problema per entrar i sortir de casa seva a qualsevol hora. El que no vol és sentir-se jutjada per la seva cunyada, però quin poder pot tenir sobre ella després de la mort de l’Àngel? O és el record del seu germà, al que estava unida per uns sentiments que no acaben de quedar clars, el que l’impedeix donar aquest pas?

Trobem també a Mare i filla multitud de frases magnífiques. Divendres es van destacar algunes: “les mares són expertes en oblidar la ingratitud dels fills” “mare i filla, una de les relacions més poderoses” “les mares sempre tenen una intranquil·litat suportable però constant” “un silenci de dóna, un silenci de culpabilitat” o “un home que et distregui, ja és molt.”

Com veiem, la relació mare – filla té un protagonisme cabdal i s’examina des de múltiples perspectives: trobem mares i filles que no s’entenen, que no s’estimen, fills que no arriben a néixer, filles que perden la seva mare en el mateix moment del part, altres que es posicionen a favor de “l’amant” del pare, dones que no són mares, però juguen aquest paper i fins i tots embarassos psicològics. Difícilment trobarem mai un catàleg de maternitats tan exhaustiu com Mare i filla.

Doble cec

“Un experiment a cegues és un experiment científic on s’evita que les persones implicades coneguin determinada informació que podria portar a fer un biaix estadístic, conscient o inconscient, invalidant-ne el resultat. En el doble cec s’intenta eliminar també el possible biaix subjectiu de l’experimentador.”

Començo aquest post de la mateixa manera que vaig acabar l’anterior, parlant sobre com ens condiciona saber qui ha escrit el llibre que tenim entre mans, si és un home o una dona, si és el seu primer llibre o ja té una carrera literària solvent, quina és la seva edat o en quines circumstàncies va escriure l’obra. Dimarts 27 de febrer, Vida familiar va ser la protagonista de les Tertúlies Literàries de la Biblioteca Torras i Bages de Vilafranca i, tot i que en un inici els comentaris anaven lligats a l’estil, el contingut o la qualitat literària de les narracions que conformen el llibre, a partir de cert moment em va donar la sensació de que les aportacions dels membres del club traspuaven certa pèrdua d’objectivitat per la joventut i la presumpta falta d’experiència de l’autora. I si no haguéssim tingut cap tipus d’informació sobre l’escriptora, la reacció hauria estat la mateixa? Potser m’equivoco, però diria que no.

Anem per parts. Mentre que alguns tertulians van valorar molt positivament la forma com Jenn Díaz aborda les relacions humanes i familiars, com una quotidianitat aparentment  “normal” amaga uns personatges turmentats per tot un ventall d’emocions i sentiments realment colpidors: por, sofriment, incomprensió, apatia…,  altres, en canvi, no es van sentir gens commoguts.

A favor de Vida familiar es va apuntar la coherència entre els relats. Trobar-nos amb un grup de narracions tan compacte, amb un sòlid fil conductor, dóna una consistència remarcable al conjunt.

Les diferents veus narratives van ser un altre objecte de debat. L’ús que fa Jenn Díaz de la primera persona en la major part de l’obra, es va valorar positivament entre els lectors. Tanmateix, l’aparició de la tercera persona no va complaure a tothom i hi ha qui considera que provoca certa pèrdua de força en els relats i aporta confusió.

Interessant també la controvèrsia sobre si el discurs dels personatges peca d’una certa uniformitat, independentment de l’edat o condició dels seus protagonistes.

Em va semblar molt curiós com es va arribar a un cert quòrum a l’hora d’afirmar que algunes de les històries de Vida familiar eren fantàstiques i altres, en canvi, prescindibles. Evidentment, cada lector tenia la seva llista particular i el que per a un era un conte absolutament colpidor, podia resultar d’allò més avorrit per a un altre.

I arribem ara al quid de la qüestió: per escriure sobre la vida quotidiana, s’ha de fer molt millor que per escriure, posem per cas, ciència ficció? Com que de vida diària tots en tenim una i, a més, en coneixem d’altres properes, un escriptor que plantegi aquest tema ens ha d’impressionar profundament en la forma i en el fons? Se li pot exigir una edat mínima per poder parlar del tema sense posar en dubte la seva credibilitat?

Per escriure una novel·la negra, cal haver comès, com a mínim, un assassinat?

La por

El Club de Lectura de la Biblioteca Mn. Joan Avinyó de Cubelles, va reunir-se dimecres 14 de febrer per parlar sobre Belfondo, la primera novel·la de Jenn Díaz. Es tracta, sens dubte, d’una òpera prima valenta i atípica, que no deixa indiferent.

Els lectors van destacar l’immobilisme d’aquest particular poble. No sabem del cert com han arribat els seus habitants, però sí que la seva vida és gris, sense pràcticament cap opció de lleure (tret de la taverna i el sexe), d’accés a la informació ni a la lectura i amb una economia de subsistència. Ens trobem amb uns personatges de nom peculiar: Arcadio, Domitilda, Benjamina, Petronilo, Horacio, Sra. Maclina, Sontano, Beremunda, Tertulino, Leoclino, Dositeo, Indalina, Elpidio, Quinciano… amb una pulsió interior de transformar la seva vida, de canviar d’aires per poder prosperar, però que es veuen paralitzats per la por a allò desconegut.

Es tracta d’una novel·la sorprenent, una sàtira sobre el poder i el paper de la ignorància en “l’aborregament” dels habitants, en la creació d’una barrera mental que els impedeix marxar enlloc. El paper de l’amo, que exerceix un poder absolut i manega les vides de tots els seus veïns, fa molt difícil la fugida.

Un dels membres del club va comentar que la lectura li havia fet pensar en les colònies industrials que fins els anys 60 i 70 van ser habituals a Catalunya. Un model d’assentament que configurava la vida dels treballadors al voltant de l’empresa tèxtil, metal·lúrgica o agrícola i que tenia molts punts en comú amb el que descriu Jenn Díaz. Els seus habitants, de la mateixa manera que els obrers, obtenien una feina (en el cas de Belfondo, a cadascun d’ells se’ls hi assignava un paper diferent), habitatge, uns mínims de qualitat de vida i educació per a tothom i alguna distracció esporàdica innocent com el teatre que el mateix amo supervisava. La possible pèrdua d’aquests beneficis, es convertia en una muralla psicològica difícilment superable.

Sobre els personatges, es va destacar el paper de la Beremunda, la prostituta coneguda com “la vint pessetes” i la seva humanitat, la Cuca, sorda però amb una sensibilitat especial i amb una recent estrenada capacitat d’aturar el temps, i tants altres: el capellà cec, el nen que oblida al seu pare de camí a casa, el mestre que vol ensenyar a tothom, però al que ja li està bé que la seva dona continuï sent analfabeta, el poeta que escriu el teu epitafi en vida… Tots els habitants de Belfondo (homenatge a Macondo?) tenen un innegable component metafòric.

Finalment la tertúlia ens va portar a parlar sobre com ens condiciona saber qui és l’autor o autora d’un llibre abans de llegir-lo i si potser seria millor no descobrir-ho fins després de la lectura. En aquest cas va sobtar la maduresa que demostra l’autora tot i la seva joventut, el seu coneixement de les misèries humanes, un poder d’observació extraordinari i un estil impecable. S’ha de dir que tot això no fa més que augmentar la curiositat per conèixer de primera mà Jenn Díaz. Per sort, només haurem d’esperar al vuit de juny.

La tieta

Tret de sortida a la VII Trobada de Clubs de Lectura. Dimecres 7 de febrer va tenir lloc la primera de les tertúlies d’aquest 2018 al voltant de Mare i filla a la Biblioteca Joan Oliva de Vilanova i la Geltrú. Opinions contraposades, anècdotes i vivències personals sempre interessants i enriquidores.

D’una banda, un cert quòrum a l’hora de qualificar aquesta lectura de fàcil, en alguns casos amb connotacions molt positives i, en altres, no tant. Hi ha qui considera aquesta història despullada d’artificis, senzilla en la forma però profunda en el seu contingut. Altres, en canvi, pensen que Mare i filla és més plana del que podria haver estat i no els ha acabat d’omplir.

La indeterminació temporal i espacial en la que es situa la novel·la va ser un punt força comentat. Jenn Díaz renuncia fins i tot a descriure físicament els personatges, dels que només coneixem el nom. Evidentment es tracta d’un element buscat per l’autora que, imaginem, vol explicar una història de persones, de sentiments, que es podria situar en un entorn rural, no gaire llunyà, cap als anys 60 o 70 del segle passat, però probablement també en altres latituds i èpoques. El pes del conservadorisme, la religió, la societat patriarcal, el què diran… marca la vida de tots els personatges i els aboca a la infelicitat i la soledat. Les dones de Mare i filla no són res per si mateixes, orbiten al voltant d’alguna figura masculina: el pare, el marit, el germà, l’amant… Com molt bé apunta la Maria Rosa Nogué, moderadora del club: “no és una novel·la per quedar bé, busca les arestes.”

Tots els personatges amaguen una part fosca. Com comentava una lectora: “el que pensen, no ho fan i el que senten, no ho diuen.” Mares, filles, tietes, veïns… tots conviuen però no es comuniquen.

El personatge de la tieta Dolors, ens va portar a parlar d’una situació que ara veiem amb estranyesa, però que era força habitual no fa tant. Varies de les persones reunides al Club de Lectura La Crisàlide van apuntar que a la seva pròpia família també hi havia una tieta, una dona soltera, germana del pare o la mare, que havia viscut amb ells tota la vida, que mai va fer el pas d’independitzar-se, potser per falta de recursos o perquè no estava ben vist que una dona visqués sola. No tenir marit era un estigma.

Vull acabar aquesta petita crònica amb una referència a la cançó La tieta, de Joan Manuel Serrat. Va ser un dels lectors qui la va esmentar durant la tertúlia. No es pot descriure millor la figura d’aquestes dones. Aquí us deixo la lletra. Ja em direu si no se us fa un nus a la gola.

La despertarà el vent d’un cop als finestrons.
És tan llarg i ample el llit… I són freds els llençols…
Amb els ulls mig tancats, buscarà una altra mà
sense trobar ningú, com ahir, com demà.

La seva soledat és el fidel amant
que coneix el seu cos plec a plec, pam a pam…
Escoltarà el miol d’un gat castrat i vell
que en els seus genolls dorm els llargs vespres d’hivern.

Hi ha un missal adormit damunt la tauleta
i un got d’aigua mig buit quan es lleva la tieta.

Un mirall esquerdat li dirà: “Ja et fas gran.
Com ha passat el temps! Com han volat els anys!
Com somnis de jovent pels carres s’han perdut!
Com s’arruga la pell, com s’ensorren ells ulls!…”

La portera, al seu pas, dibuixarà un somrís:
És l’orgull de qui té algú per escalfar-li el llit.
Cada dia el mateix: agafar l’autobús
per treballar al despatx d’un advocat gandul,
amb qui en altre temps ella es feia l’estreta.
D’això fa tant de temps… Ni ho recorda la tieta.

La que sempre té un plat quan arriba Nadal.
La que no vol ningú si un bon dia pren mal.
La que no té més fills que els fills dels seus germans.
La que diu: “Tot va bé”. La que diu: “Tant se val”.

I el Diumenge de Rams comprarà al seu fillol
un palmó llarg i blanc i un parell de mitjons
i a l’església tots dos faran com fa el mossèn
i lloaran Jesús que entra a Jerusalem…

Li darà vint durets per obrir una llibreta:
cal estalviar els diners com sempre ha fet la tieta.

I un dia s’ha de morir, més o menys com tothom.
Se l’endurà una grip cap al forat profund.
Llavors ja haurà pagat el nínxol i el taüt,
els salms dels capellans, les misses de difunts
i les flors que seguiran el seu enterrament;
són coses que sovint les oblida la gent,
i fan bonic les flors amb negres draps penjant
i al darrere uns amics, descoberts fa un instant
i una esquela que diu… “Ha mort la senyoreta… …
descansi en pau. AMÉN”… I oblidarem la tieta.

 

 

 

Tenim una cita

Trencant el gel

Una setmana després de la Trobada, alguns de vosaltres ja us heu fet ressò de l’acte a través de diferents mitjans. Haig de dir que, tots els que d’alguna manera col·laborem en l’organització, ens alegrem molt de que les valoracions siguin tan positives.

Vull destacar l’article de Ma Rosa Nogué a La independent “Trencant el gel amb Alícia Kopf”, que descriu molt bé l’opinió majoritària dels lectors després de tenir l’oportunitat de dialogar amb Alicia Kopf. Aquí teniu el text íntegre.