Estupor i tremolors

Dimecres 2 de març, la Biblioteca Mossèn Joan Avinyó i Andreu de Cubelles va ser l’escenari d’una nova trobada del club de lectura. La novel·la Ànima mesquina va despertar molta controvèrsia entre alguns dels assistents i el debat va arribar a una nivell d’intensitat força inusual.

Però anem per parts, perquè la sessió va començar amb total normalitat.

En general, els lectors van reconèixer una certa dificultat per entrar en la novel·la. Ara bé, un cop endinsats, es van sentir força atrets pels personatges i la seva història. Hi ha qui pensa que el personatge de la Mercè avui en dia hagués rebut ajuda psicològica, però que tenint en compte l’època en la que es situen els fets, aquest tipus de suport professional era considerat, si es que s’arribava a trobar, un luxe superflu i la pròpia supervivència era tan difícil que no hi havia temps ni recursos per a res més.

L’educació que rep la protagonista, que veu satisfets tot i cadascun dels seus desitjos sense cap obligació, es considera el germen del seu comportament posterior. I potser aquest fet es veu agreujat quan els seus tiets passen a ser els tutors de la Mercè, perquè no gosen exercir una autoritat que no senten com a pròpia.

Es va destacar també la capacitat de l’autora a l’hora de mostrar el drama d’una època tan dura, d’un temps ple de misèries (econòmiques i humanes) on el dia a dia era una veritable lluita.

A judici dels lectors, la protagonista en el fons viu varies vides en una. Una primera a Barcelona durant els anys d’infància i joventut, una segona a Canàries amb la Sofia, la tercera quan torna i ha d’acceptar un matrimoni al que no s’hi avé i una part final amb el retrobament del seu antic amor, que acaba amb l’agonia final, amb una mena de descens als inferns.

El contrast entre els personatges de la Sofia i la Mercè, va ser potser l’aspecte millor valorat de la novel·la. La primera, tot i haver patit una vida terrible, mostra una humanitat extraordinària. La Mercè en canvi, té l’ànima podrida. Tots estem d’acord que la Sílvia Romero no podia haver trobat un títol més escaient que Ànima mesquina.

Un dels membres del club afirma que la sinopsi que apareix a la contracoberta confon i que el que es diu allà no concorda amb el que després es troba. En cap moment fa sospitar de la duresa d’algunes dels seus fragments, colpidors, que no deixen ningú indiferent. Les escenes sexuals són més explícites del que part dels lectors s’esperava i això va causar veritable desassossec i incomoditat. Una de les participants va enunciar una frase que vull reproduir per il·lustrar el que va sentir: “prefereixo llegir sobre el que passa en una taula d’autòpsies que sobre això” Val a dir que aquesta persona ens va confessar més tard, haver llegit el llibre dues vegades…

I la cosa no acaba aquí, un altre lector va voler manifestar una opinió encara més dura (tot i que ens va dir que havia estat incapaç d’arribar més enllà del segon capítol) L’oposició a la novel·la no venia per un tema de qualitat literària, sinó que van ser alguns dels temes que tracta sense cap tabú, els que realment el van ofendre. Aquests fragments dels que parlàvem anteriorment, d’una duresa que no es vol amagar ni dissimular, especialment els que fan referència a la vida de la Sofia, van provocar un rebuig jo diria que visceral. I crec que tots vam apreciar, d’una banda la necessitat que en alguns moments tenim d’ignorar la realitat, com si fóssim estruços amagant el cap davant d’uns fets que ens fan mal i, d’una altra, la confusió entre autor i personatge, com si qui escriu una novel·la, o bé hagués viscut en primera persona tot el que s’explica o justifiqués tots els comportaments que es narren. Aquesta apreciació, que podria ser conseqüència d’una certa ingenuïtat, ens hauria privat segurament de moltes grans obres de la literatura o hagués portat als seus autors de cap a la forca, en especial a les seves autores, perquè ja ve de lluny la lluita contra aquest prejudici de que una dona és incapaç d’escriure de res més que de les seves pròpies experiències.