I l’any vinent…

Aprofito aquests dies per anunciar-vos data, lloc i autora, de la que serà la VIII Trobada de Clubs de Lectura de l’Alt Penedès i el Garraf.

Agafeu les agendes i anoteu en vermell divendres 7 de juny a les 19 hores. El lloc, Vilanova i la Geltrú i l’autora Ma Rosa Nogué.

MaRosaNogue

Ma Rosa Nogué va néixer a Còrdova però als tres anys es traslladà a Vilanova. És llicenciada en Filologia Catalana per la UB i ha treballat com a docent de secundària, professora de català per a adults i també de Narrativa, a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès.

Ha estat guardonada amb diversos premis literaris com ara el del Centenari de l’Arribada del Ferrocarril a Vilanova (1981), Premi de l’Aula de Lletres (1997 i 1998), el Víctor Alari de Cubelles (2002) o el de la Nit Literària de l’Institut d’Estudis Penedesencs.

El 2017 guanyà el Primer Premi de novel·la negra Bellvei Negre per la novel·la No arriba la mort.

Ha estat col·laboradora habitual del Diari de Vilanova.

Alguns de vosaltres ja la coneixeu perquè, a més a més, és la moderadora del Club de Lectura La Crisàlide de la Biblioteca Joan Oliva de Vilanova.

I tant per als qui ja tingueu el plaer de conèixer la Ma Rosa, com per als qui no, aquí us deixo una entrevista que li va fer la nostra estimada Sílvia Romero per al diari digital Núvol, a qui vull agrair un cop més la magnífica tasca que va fer conduint l’acte del passat 8 de juny amb la Jenn Díaz.

Bon estiu i bones lectures!

Anuncis
| 2 comentaris

Fi de festa

Ara sí, ja tenim les fotos de la VII Trobada de Clubs de Lectura de l’Alt Penedès i el Garraf. Vull donar les gràcies a Jaume Felipe, fotògraf, bibliotecari, acadèmic (home del renaixement en definitiva) per deixar constància d’una tarda tan agradable.

Gràcies també a tots els clubs de lectura, Biblioteques i Ajuntament de Sant Pere de Ribes, Diputació de Barcelona, membres de l’organització, a Sílvia Romero i Eulàlia Ribó, conductores de l’acte, i especialment a Jenn Díaz, que amb el seu carisma i naturalitat es va posar el públic a la butxaca.

2248_IMG0045

Primers preparatius al Portal de les ànimes

2248_IMG0010

Visita a l’Església Vella de Sant Pere de Ribes

2248_IMG0025

Moments previs de l’entrevista de Mercè Foradada a Jenn Díaz per a l’Eix Diari

2248_IMG0033

2248_IMG0055

 

2248_IMG0060

Parlaments oficials: Montse Cantí, en nom de la Gerència del Servei de Biblioteques

2248_IMG0081

l’Alcaldessa de Sant Pere de Ribes Abigail Garrido

2248_IMG0087

Laia Bertran, directora de la Biblioteca Manuel de Pedrolo de Ribes

2248_IMG0094

Ester Callao, directora de la Biblioteca Josep Pla de les Roquetes

2248_IMG0030

Detall de l’escenari i algunes vistes dels assistents

2248_IMG0103

2248_IMG0105

2248_IMG0124

Sílvia Romero, escriptora, moderadora del Club de Lectura de la Biblioteca Manuel de Pedrolo i conductora de l’acte

2248_IMG0130

Eulàlia Ribó, moderadora del Club de Lectura de la Biblioteca Josep Pla, durant la lectura d’un dels fragments de l’obra de Jenn Díaz

2248_IMG0221

Intervencions dels assistents, membres dels clubs de lectura de l’Alt Penedès i el Garraf i respostes de l’autora

2248_IMG0135

2248_IMG0158

2248_IMG0148

2248_IMG0170

2248_IMG0166

2248_IMG0248 2248_IMG0175

2248_IMG0259

2248_IMG0228

2248_IMG0274

2248_IMG0257

2248_IMG0279

2248_IMG0238

2248_IMG0285

2248_IMG0245

2248_IMG0297 2248_IMG0276 2248_IMG0305 2248_IMG0307 2248_IMG0329

Cloenda per part de Núria del Campo, Cap de Zona de les Biblioteques de l’Alt Penedès i el Garraf

2248_IMG0339

2248_IMG0342

Fi de festa amb tast de vins, formatges i botifarra

2248_IMG0343

Jenn Díaz va tenir l’amabilitat de fer-se fotos amb tots els nostres clubs. En aquest cas, membres de la Biblioteca Ma Àngels Torrents de Sant Pere de Riudebitlles

2248_IMG0345

L’escriptora amb les directores de les Biblioteques de Sant Pere de Ribes

2248_IMG0346

Tots els qui vam col·laborar d’alguna manera en l’organització de l’acte, us donem les gràcies a tots! Gràcies lectores, gràcies lectors!

 

Publicat dins de VII TROBADA | Deixa un comentari

La festa de les biblioteques

descarga

“La festa de les biblioteques”

Aquest és el títol de l’article d’opinió que Mercè Foradada publica avui a La Fura sobre les nostres Trobades de Clubs de Lectura. Aquí us deixo l’enllaç.

Moltes gràcies Mercè!

 

| Deixa un comentari

Moltes gràcies clubaires!

Uns dies després de la VII Trobada de Clubs, volem donar-vos les gràcies a tots per acompanyar-nos un any més i pels comentaris tan positius que ens heu fet arribar.

Vull agrair especialment la presència de Jenn Díaz que ens va fer gaudir d’una tarda molt especial amb la seva generositat i sinceritat a l’hora de respondre les preguntes dels lectors.

D’aquí uns dies tindrem les imatges “oficials” de l’acte del 8 de juny. Mentrestant, us deixo un enllaç a l’entrevista que va fer l’escriptora Mercè Foradada a la nostra amfitriona en col·laboració amb l’Eix Diari.

pantallazo

| Deixa un comentari

Quan la prosperitat era un lavabo

I arribem, ara sí, a la darrera tertúlia de la temporada. Dimarts 5 de juny, el Club de Lectura Lletres de Colors es va reunir a la Sala de Lectura Antoni Margarit de Sant Cugat Sesgarrigues per comentar Belfondo.
S’ha de dir que la novel·la va tenir molt bona acollida i que tothom va destacar l’originalitat de la proposta de Jenn Díaz.

Tornem a parlar d’aquell narrador que tot ho veu (no només el que fan els personatges, sinó també el que pensen i el que senten) i des d’aquesta posició privilegiada ens explica la història sense diàlegs, evitant que els protagonistes hi intervinguin directament.

IMG_5313(1)

La manera com l’autora dibuixa els personatges ha estat un dels aspectes més ben valorats. Els capítols, que podrien llegir-se com relats independents, són del tot rodons.

Així que avança la novel·la, l’ambient es va fent cada cop més opressiu, angoixant. Ens posem a la pell dels habitants de Belfondo i sentim claustrofòbia, ens trobem atrapats en una societat totalment estancada. Potser la Beremunda, un personatge deliciós, és un dels pocs veïns lliures, amb les seves petites escapades.
També crida l’atenció aquest Déu que un bon dia es crea a mida. Perquè a Belfondo, tot era nou, i era necessari anar improvisant, buscant solucions.

IMG_5299(1)

La diversitat de temes que es tracten és impressionant. Jenn Díaz aconsegueix, en poc més de cent cinquanta pàgines, parlar de religió, sexualitat, maltractament infantil, egoisme, amor, poder, llibertat… i molts altres temes, d’una manera tan poètica que ens fa pensar en aquell Macondo de García Márquez.

IMG_5315(1)

En algun moment de la tertúlia es torna a fer referència a les colònies tèxtils, però més que aquest model de vida, Belfondo ens evoca la postguerra espanyola. L’amo, que no té nom, però si el poder absolut sobre les vides dels habitants, i l’economia de subsistència, unida a la completa ignorància del que hi ha més enllà dels límits del poble, ens porta a parlar de la vida després de la Guerra Civil. Records propis o de familiars sobre com era l’educació, els costums religiosos, l’escassetat de recursos, la falta de llibertat…i del final d’una època, on la prosperitat es va fer evident quan la gent va començar a fer-se un lavabo dins de casa.

IMG_5289(1)

Finalment, només em queda agrair-vos la vostra col·laboració i emplaçar-vos a participar a la VII Trobada de Clubs de Lectura de les biblioteques de l’Alt Penedès i el Garraf, que tindrà lloc demà divendres dia 8, a les set de la tarda, a la Plaça del Castell de Ribes.

Fins demà!

| Deixa un comentari

Dones, vaques i caníbals

Dijous 31 de maig, la protagonista del club de lectura de la Biblioteca Ma Àngels Torrents de St. Pere de Riudebitlles va ser la novel·la Mare i filla de Jenn Díaz.

De entrada, els lectors van destacar que els hi va resultar antiga, i no només perquè estigui ambientada en un passat indeterminat, sinó pel to, pel context, per l’actitud dels personatges.

IMG_5251(1)

El comportament dels protagonistes de Mare i filla s’intueix des de el nostre punt de vista com a covard, ens trobem amb un grup de persones mancades de decisió, amb “sang d’orxata”, tot i que és fa difícil dir què hauríem fet nosaltres en la seva situació, en unes circumstàncies que aconseguien apaivagar qualsevol espurna de llibertat.

IMG_5273(1)

En el cas de la Natàlia, no acabem d’arribar a un acord. Hi ha qui la qualifica de poc valenta. Altres, en canvi, defensen que és una persona conseqüent, que accepta una manera diferent de viure l’amor. Si realment és només acceptació, però sense cap altra alternativa, no podem pas dir que hi hagi una autonomia real. De la mateixa manera, a l’altra vèrtex d’aquest triangle, ens trobem amb l’Érika, un personatge que per a molts ha acabat empassant-se la pròpia dignitat i que tampoc té gaires opcions.

IMG_5259(1)

El poder opressor del què diran, la religió i les convencions socials estan al darrera de la infelicitat dels protagonistes, en especial de les dones, amb un rol definit des de que neixen. Què fa però, que en un mateix context, les persones reaccionin d’una o altra forma? Com una mateixa educació i entorn poden donar com a resultat comportaments totalment diferents?

IMG_5262(1)

Ja hem esmentat anteriorment que Mare i filla té lloc en un passat indeterminat. Tampoc sabem en quin entorn geogràfic es situa. Alguns membres del club van tenir clar des del primer moment que la novel·la està ambientada en un barri de Barcelona, i que la casa amb jardí es pot ubicar en un altre barri de la ciutat o bé a les afores. Tanmateix, altres es van situar immediatament en un entorn més rural. Sigui com sigui, aquesta falta de referències tan característica de Jenn Díaz, ens permet fer-nos una part de la història a mida, amb els nostres propis referents… i prejudicis.

IMG_5265(1)

Als lectors els hi hauria agradat una mica d’esperança, que algun dels personatges hagués demostrat amb un cop de geni que les situacions injustes es poden canviar. Amb les seves pors acaben per tancar-se les portes de la vida i renunciant a prendre cap mena de decisió, ni encertada, ni equivocada. I és que la capacitat d’adaptació de l’ésser humà és increïble. Ens acomodem a tot, fins i tot a les mancances, a la més trista de les mediocritats.
Acabo aquí aquesta petita crònica, perquè, no em feu dir com, al final de la tertúlia vam acabar parlant de la natura, dels sentiments dels animals, d’un món amb granges de cría d’humans … i de canibalisme. Aquesta és una de les grandeses dels nostres clubs de lectura…

 

| Deixa un comentari

Misèries humanes

Dimecres 30 de maig, el Club de Lectura de la Biblioteca Josep Pla de Sant Pere de Ribes es va reunir per comentar Vida familiar.
L’Eulàlia Ribó, moderadora del club, va definir aquest recull de contes com una obra reflexiva, molt íntima. I és que l’espai físic del llibre és la pròpia casa, en un sentit més o menys ampli, o bé un substitut: la residència, l’hospital…

IMG_5208(1)

Per alguns lectors les històries són difuses. No tot se’ns explica i en certs moments ens falten referents. Als relats de Vida familiar hi ha molt d’intuïció, però aquest fet està del tot justificat pel punt de vista del narrador, algú que es situa dins de la pròpia història, que ja en coneix tots els detalls i que per tant no té cap necessitat de verbalitzar-los.

El particular estil de l’autora, amb aquelles frases llargues, reiteracions…, deixa entreveure que aquesta veu surt directament del pensament, és pràcticament una escriptura automàtica.

IMG_5213(1).JPG

Com ja hem dit hi ha molt d’intuïció, però també hi ha molta tristor, foscor. Trobem vàries temàtiques recurrents: un ampli ventall de maltractaments a la dona per part de diferents membres de la família i en diversos graus, un cert abandó de la gent gran que acaba fent nosa, desigualtats socials, de rols, i parelles separades, on l’home ha refet la seva vida amb una nova relació però la dona no ho ha tingut tan fàcil.

IMG_5199(1)

En el decurs de la trobada, alguns relats van tenir més protagonisme. Així, El ball ens va semblar a tots una història desassossegant, molt inquietant.

La nit també va ser un dels contes que va cridar l’atenció, aquest intercanvi de papers: un fill que acaba assumint el paper del pare, i una mare que torna a ser nena, que ens transmet la seva desprotecció amb un gest tan simbòlic com canviar de llit.
La duresa dels temes i no pas l’estil, és el que ha fet que els lectors qualifiquin la lectura de difícil. Els personatges deixen veure el seu costat més fosc, tot allò que no han pogut expressar acaba sortint d’alguna forma. I per què ens incomoda?, potser no ens agrada veure’ns reflectits en unes persones amb remordiments, angoixades, ansioses. És fàcil identificar-se amb els herois de la pel·lícula, però no ho és tant fer-ho amb uns éssers terrenals, amb totes i cadascuna de les seves misèries humanes.

| Deixa un comentari

La trampa

Divendres 18 de maig, les Tardes Literàries de la Biblioteca Manuel de Pedrolo de Sant Pere de Ribes van tenir com a protagonista Vida familiar.

Sílvia Romero, conductora del club, havia proposat als seus membres que, un cop acabada la lectura, triessin el conte que els havia agradat més i el que menys. La bicicleta, La decisió i El sanatori van ser els més ben valorats, i en l’altre extrem es van situar El desordre, La burgesia o El ball. Aquests últims, potser perquè tenen un punt més metafòric i, fins i tot en l’últim cas, inquietant, van deixar descol·locat a més d’un, amb la sensació de no haver acabat d’entendre què ens volia dir l’autora.

IMG_5177(1)

Molts lectors van confessar sentir una major predilecció per les novel·les que pels contes i, aquest fet, pot haver estat un condicionant. Buscant la connexió entre les narracions que conformen Vida familiar, trobem que gran part dels protagonistes són gent que pateix, que es troba en un moment de ruptura de la quotidianitat, amb nous problemes que els angoixen. Les històries són fosques, plenes de ràbia i tristesa, però d’una manera subtil, sense explicitar-ho tot, buscant la complicitat amb el lector que ha de fer un treball de reflexió. I és que els relats curts tenen regles pròpies, diferents de les de la novel·la. Els contes han de condensar molt, en molt poques pàgines.

IMG_5121(1)

En el cas de Vida familiar hi ha qui pensa que ens falten referències, que molts cops no podem contextualitzar les històries, i que Jenn Díaz ens situa al bell mig d’un moment de conflicte, de readaptació, del que ens falten dades i que ens demana molta més atenció. Les sensacions que transmeten, més que no pas les situacions, són el que ens fa empatitzar amb els personatges.

IMG_5183(1)

Alguns dels comentaris destacaven la capacitat de síntesi de l’autora i la utilització de frases molt llargues en uns relats relativament curts. Aquest recurs, arriscat, gràcies a l’habilitat estilística de l’escriptora es converteix en un tret més que destacable. Els seus contes són enginyosos (hi ha qui considera que fins i tot enganyosos) sobretot La bicicleta. Però la única trampa són els nostres propis prejudicis. Jenn Díaz sap molt bé que tots estem limitats pels estereotips i no resulta difícil llençar l’esquer i que acabem picant. Quina delícia tornar a llegir La bicicleta per segon cop…

IMG_5104(1)

 

 

| Deixa un comentari

Deixar-se morir

El Club de Lectura de la Biblioteca Armand Cardona Torrandell es va reunir dissabte 28 d’abril per parlar sobre Mare i filla.

La tertúlia va començar comentant la influència de Mercè Rodoreda en l’escriptura de Jenn Díaz. L’autora ha manifestat en diverses ocasions l’admiració que li professa i justament acabava de rellegir la seva obra completa abans d’escriure la novel·la. L’empremta de la Rodoreda és molt clara i podem reconèixer alguns dels seus tics.

Les dues comparteixen aquesta, no sé si podríem dir mania, per no descriure cap relació sentimental positiva o enriquidora. Les dones de Rodoreda i Díaz estan en certa manera condemnades a una infelicitat eterna.

IMG_4900(1).JPG

En un primer moment, la forta presència de personatges femenins podria fer pensar en un matriarcat, però per poc que gratem, veiem que aquestes dones no ostenten cap mena d’autoritat i són els pares, germans, marits o amants, homes absolutament idealitzats, els que marquen el seu destí sense massa esforç.

IMG_4866(1)

Si aquestes dinàmiques socials i familiars són més pròpies d’un entorn rural o també es poden donar en altres àmbits, va ser un tema força debatut i, després de vàries intervencions, vam arribar a la conclusió de que desgraciadament són comportaments universals. Per sort, aquesta falta de voluntat i d’il·lusió pròpia de les dones de Mare i filla, no ho és. Les protagonistes accepten les seves circumstàncies pràcticament com una penitència i, davant l’absència de l’home estimat, es deixen morir en vida.

IMG_4930(1)

Veiem, però, que la incapacitat d’actuar no és exclusiva dels personatges femenins. En Mateu, per exemple, manté una doble vida per inèrcia. Potser, tot i el que pogués semblar a primera vista, no era completament immune al patiment que causava. És la inacció el que el fa emmalaltir de mort?

IMG_4921(1).JPG

Acabem com hem començat, parlant d’influències. Mercè Foradada, conductora del club, va comentar que Jenn Díaz també reconeix els lligams entre la seva obra i la de Natalia Gizburg. En alguna entrevista, Díaz confessa que aquest narrador tan particular, la veu que ens parla des d’un punt de vista privilegiat i que en ocasions es converteix en un jutge implacable, és un recurs que va descobrir precisament en la seva obra.

Com que un llibre ens porta a un altre, aquí us deixem aquesta recomanació. I també una cita, precisament de Natalia Ginzburg, que trobo que casa molt bé amb l’essència de Mare i filla: “el silenci és una malaltia mortal”

 

| Deixa un comentari

Pobre Mateu

Dijous 26 d’abril, Mare i filla de Jenn Díaz va ser la protagonista del club de lectura de la Biblioteca de Santa Margarida i els Monjos.

Algunes lectores opinen que la novel·la és senzilla, de fàcil lectura, però que els sentiments dels personatges són molt més elaborats, en ocasions contradictoris, sempre marcats per la incomunicació i la tirania de les aparences i del què diran.

IMG_4811(1)

Mare i filla ens mostra un món fosc, com la casa (i la vida) de la Natàlia, d’emocions reprimides, de famílies incapaces de mantenir un diàleg, on la tristor i el pessimisme cobren una força inusitada. I és per això que les lectores desitjaven una mica de llum, un final més esperançador o, com a mínim, intuir que les protagonistes farien l’intent d’escapar d’aquest cúmul de situacions tòxiques.

IMG_4835 (1)

Alguns comentaris apunten a una novel·la antiquada, plena de tòpics i amb un seguit d’opinions molt masclistes. La veu que ens diu: “les dones són com són i no s’hi pot fer res” no hi ha dubte que pretén deixar clara quina ha estat la mentalitat de moltes generacions durant dècades. Evidentment, no és l’autora qui parla. Ens trobem amb un narrador, no ja omniscient en el sentit de que ho veu tot des de fora, sinó que va més enllà i es situa en el centre mateix de la ment dels personatges, verbalitzant la seva part més íntima i de vegades fosca.

Quant a l’estil, algú va destacar que l’escriptura de Jenn Díaz és molt ràpida, i una de les seves caracerístiques és la proliferació de comes. Hi ha qui s’ha sentit incomode per aquest fet, però s’ha de reconeixer que reflecteix molt bé la manera com s’estructuren els nostres pensaments, saltant continuament d’una cosa a una altra.

Un altre aspecte que va cridar l’atenció va ser la falta de referències temporals, geogràfiques i fins i tot físiques dels personatges. Com en altres trobades, hi ha qui considera aquest fet un problema a l’hora d’endinsar-se en la història, i qui no ha trobat a faltar aquest marc perquè pensa que les relacions i els sentiments dels protagonistes són intemporals i universals.

IMG_4855(1)

Sigui com sigui, les elucubracions resulten inevitables i no ha estat fàcil situar la novel·la, especialment perquè alguns personatges semblen anacrònics. Els dos que aixequen més dubtes són l’Àngela i el Doctor Ramon, no individualment, sinó per la seva coexistència. L’Àngela és una dona amb dos nens, divorciada i amb un segon marit, en Robert, del que no es separa, pels seus fills, i perquè ara sembla ser que passen una època més tranquil·la. Aquestes dades semblen quadrar amb la dècada dels vuitanta, un cop aprovada la Llei de Divorci. En canvi, el metge de la família sembla d’una altra època, molt més llunyana, perquè a en Mateu, a part de mirar-ho “amb cara de compassió” i d’encongir les espatlles dient que no sabia què li passava, no se li acut en cap moment enviar-lo a l’hospital, cosa que als anys vuitanta sembla inversemblant. En algun fragment s’esmenta que el doctor Ramon li està fent proves i més proves, suposem que a casa seva, perquè el pobre Mateu el dia que va sortir, ja anava amb els peus per davant.

Si voleu dilucidar aquest i altres dubtes, ja ho sabeu, el vuit de juny ens veiem a Sant Pere de Ribes.

IMG_4862(1)

 

Publicat dins de VII TROBADA | Deixa un comentari