Trencant el gel

Una setmana després de la Trobada, alguns de vosaltres ja us heu fet ressò de l’acte a través de diferents mitjans. Haig de dir que, tots els que d’alguna manera col·laborem en l’organització, ens alegrem molt de que les valoracions siguin tan positives.

Vull destacar l’article de Ma Rosa Nogué a La independent “Trencant el gel amb Alícia Kopf”, que descriu molt bé l’opinió majoritària dels lectors després de tenir l’oportunitat de dialogar amb Alicia Kopf. Aquí teniu el text íntegre.

Maria Rosa Nogué, escriptora i professora de

 l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès

TRENCANT EL GEL AMB ALÍCIA KOPF:  CRÒNICA DE LA VI TROBADA DELS CLUBS DE LECTURA DE L’ALT PENEDÈS-GARRAF.

 

La trobada

Divendres 2 de juny va tenir lloc la VI Trobada de Clubs de Lectura Alt Penedès-Garraf, una activitat amb què acaba el curs 2016-17, tot reunint els clubs que, amb una destacable vitalitat, mantenen les biblioteques i els bibliobusos de les diferents ciutats, pobles i poblets d’aquestes comarques. Iniciada cinc anys enrere, la Trobada de Clubs ha tingut com a protagonistes l’autor vilafranquí David Monteagudo (any 2012), l’autora vilanovina Mercè Foradada (any 2013), l’autor de Gelida Jordi Llavina (any 2014), l’autora txeca, afincada a Sitges, Monika Zgustova (any 2015), l’autora barcelonina Sílvia Romero (any 2016) i, enguany, la gironina Alicia Kopf.

Així com, en les anteriors Trobades es feia un treball previ de lectura i comentari de diferents obres de cada autor o autora, a fi de gravar una pregunta que cada Club formularia el dia de la trobada, aquest curs 2016-17 es va optar per simplificar la sessió i tothom ha llegit un únic llibre, “Germà de gel”, d’Alicia Kopf (L’Altra Editorial, Premi Documenta 2015, Premi Llibreter 2016). Imma Martínez, bibliotecària itinerant, s’ha ocupat durant tot l’any de visitar les diferents tertúlies de les biblioteques i de recollir les opinions de les lectores i dels lectors.  Les seves ressenyes s’han anat enviant per correu electrònic, de manera que en arribar al 2 de juny, tothom ha disposat d’un corpus prou complet a l’entorn de “Germà de gel”, la primera novel·la d’aquesta jove autora que ha aconseguit un èxit fulgurant amb una obra que no estava pas destinada al gran públic.

 L’autora

Alicia Kopf (àlies d’Imma Ávalos Marquès, Girona 1982) és una escriptora i artista multidisciplinària. Llicenciada en Belles Arts, graduada en Teoria Literària i Literatura Comparada per la Universitat de Barcelona (2010) i diplomada en estudis avançats (2007), treballa amb vídeo, escriptura i dibuix. També treballa com a professora al Grau de Comunicació de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC).

Ávalos fa servir el pseudònim d’Alícia Kopf des de 2006. Aquest nom artístic va néixer a Alemanya, quan va fer un projecte on es veien una sèrie d’escorços d’una dona cercant un cap, fins que una visió general mostrava que la dona cercava  el seu propi cap. Alícia Kopf és, doncs, una al·legoria d’algú que cerca, però no el conill blanc d’Alicia, sinó la seva pròpia identitat.

En la seva obra artística actual s’interessa pel concepte d’exploració, enllaçant l’èpica de les històriques conquestes polars amb elements personals i autoreferencials. Destaca el seu projecte  Articantàrtic, ( Fundació Antoni Tàpies,  2013;  Bòlit Centre d’Art Contemporani de Girona, 2014.)

En la seva novel·la utilitza el material bibliogràfic relacionat amb les primeres conquestes polars, i els relaciona amb la pròpia interioritat, utilitzant tècniques de l’autoficció i, així mateix, explorant la relació amb la seva mare i el seu germà autista, d’on ve el títol.

 “Germà de gel”

Després de llegir la novel·la, de comentar-la en el Club de Lectura que condueixo, “La Crisàlide”, de la Biblioteca Joan Oliva de Vilanova i la Geltrú, de llegir les ressenyes de les altres tertúlies i també les entrevistes publicades en diferents diaris i mitjans de comunicació, tenia la impressió de conèixer l’obra i els seus propòsits, els seus encerts i les seves mancances, de manera que no esperava que la trobada amb l’autora em pogués revelar gran cosa; m’ho imaginava més com una formalitat.

Cal dir que no va ser pas així. L’Alícia Kopf, o l’Imma Ávalos, es va presentar com una jove ben pròxima, amb les idees clares, natural, fins i tot riallera, ben lluny d’aquella  imatge de fredor que transmeten tant el to despullat, gairebé neutre, dels seus textos, com tota la documentació relacionada amb els pols i amb el gel, col·locada d’una manera tan objectiva com si estiguéssim llegint algun tipus de treball acadèmic.

Durant la tertúlia a l’aire lliure, de gairebé una hora i mitja, l’autora va explicar-nos el que potser ens mancava saber: les seves motivacions internes, la voluntat de reflectir la solitud que l’havia marcada des d’una infantesa viscuda en el si d’una família desestructurada, on el germà discapacitat absorbia totes les forces de la mare, mentre ella, de ben aviat,  es dedicava a anar d’una biblioteca a una altra, a llegir sense treva, a observar-ho tot amb uns ulls àvids d’entendre i a trobar la calma a casa del seu avi Miquel, l’únic que surt al llibre amb el seu nom propi. També ens va explicar com havia escrit l’obra, amb la voluntat conscient que no fos una obra convencional, sinó de tornar als orígens de la novel·la. “Això que faig jo, que sembla tan modern, és en realitat molt antic; és el que feien els primers novel·listes, com Laurence Sterne: aplegar dietaris, narracions de viatges, informacions afegides a una història central no necessàriament marcada pel narrador omniscient”. “Tant de bo la vida tingués un narrador omniscient! Li ho preguntaria tot”, resumí l’autora, aixecant una riallada del públic.

 

Pa amb oli, olives negres, vi del Penedès i fotografies amb l’Alícia

Un cop acabada la tertúlia, a la plaça major de Sant Pere de Riudebitlles, la població amfitriona d’enguany, ben representada per l’alcaldessa i el bibliotecari,  les conductores dels clubs, les bibliotecàries i les lectores i lectors, ben bé un centenar i escaig de persones,  cal dir que d’una impressionant majoria femenina, ens vam aplegar al voltant d’unes taules que ens obsequiaven amb productes de la terra. Parlàvem, rèiem, comentàvem encara els aspectes que ens havien sobtat de “Germà de gel”, quan vam veure que l’Alícia Kopf accedia a fer-se fotografies amb la gent dels diferents clubs de lectura. Molt somrient i afectuosa, d’una cordialitat fora de dubte, també ens hi vam retratar nosaltres, les del club “La Crisàlide” que rep el seu nom d’una obra de Teresa Costa-Gramunt, escriptora vilanovina que en va fer el bateig literari.

I ara, què?

Després d’un debut tan sonat, la pregunta era obligada. “Què escrius, ara?”, li vaig dir, aprofitant la proximitat que em donava el moment de les fotografies. “Tinc coses al cap…però ara he d’estar per “Germà de gel”. D’aquí dos o tres anys, ja ho veurem”. Doncs aquí estarem, Alícia, esperant-te. Segur que el que escriguis no ens deixarà indiferents.

 

Anuncis
Publicat dins de VI TROBADA | Deixa un comentari

Gràcies a tots!

Un any més, arribem al mes de juny amb la nostra cita: la Trobada de Clubs de Lectura de l’Alt Penedès i el Garraf.

Des d’aquí volia agrair a tothom la seva participació. Als organitzadors de l’acte: la Diputació de Barcelona que ens dota dels recursos necessaris a través del cicle El Club del Llibre i a l’Ajuntament de Sant Pere de Riudebitlles, en especial a la seva Alcaldessa i a la Regidoria de Projectes i Millores urbanes, Serveis i Cultura, que va fer una aposta tan arriscada com encertada amb la tria de l’autora i el títol. A la Biblioteca Maria Àngels Torrents, sota la batuta d’en Jaume Felipe, als membres del seu club per la seva entrega i dedicació i a la Mia Esteve, conductora de l’acte.

També volia donar les gràcies als moderadors i membres dels catorze clubs participants, tant per compartir els comentaris que ha suscitat la lectura més enllà de les fronteres de la pròpia biblioteca, com per la seva constància i entusiasme per sisè any consecutiu.

I molt especialment, a l’Imma Ávalos (Alicia Kopf) per acompanyar-nos i respondre magistralment a totes les preguntes i comentaris dels lectors, deixant-nos amb moltes ganes de rellegir Germà de gel, assaborint-lo ara des d’una altra perspectiva.

I és que, com ja va deixar clar l’autora, mai s’ha de subestimar la intel·ligència dels lectors ni la seva capacitat a l’hora d’afrontar nous reptes literaris.

Uss deixo algunes imatges de l’acte de divendres, una tarda fantàstica en un entorn immillorable.

Arribada dels assistents

La plaça plena de gom a gom

Detall de l’escenari

Benvinguda de l’Excel·lentíssima Senyora Rosa Maria Esteve, Alcaldessa de St. Pere de Riudebitlles

Presentació de l’acte a càrrec de Jaume Felipe, responsable de la Biblioteca amfitriona

Mia Esteve, conductora de l’acte i Alicia Kopf

Intervenció de l’escriptora

L’autora dedicant el seu llibre a una lectora

L’Alicia Kopf amb representants de la Gerència de Serveis de Biblioteques, del Regidor de Cultura de Sant Pere de Riudebitlles i de les Biblioteques de l’Alt Penedès i el Garraf

 

Publicat dins de VI TROBADA | 1 comentari

Blanc infinit

I ara sí, arribem al darrer club de lectura sobre Germà de gel. Amb les tertúlies literàries de la Biblioteca Torras i Bages, tanquem el cicle de trobades al voltant de la novel·la d’Alicia Kopf, una obra que ha donat molt de sí i que hem espremut a fons durant els darrers mesos. Probablement encara quedin moltes coses per descobrir, però això ja serà de mà de l’autora aquest divendres a Sant Pere de Riudebitlles.

De moment parlarem del que s’ha dit aquesta tarda a la biblioteca de Vilafranca, que no ha estat poc. Per començar, la dificultat de separar la protagonista de l’autora. Quan la distància entre una i altra és tan curta, és inevitable pensar en una única persona. Aquesta reflexió ha portat més endavant a un comentari molt interessant: “no sé si és una obra autobiogràfica, però no importa”. I la veritat és que aquest fet hauria de ser irrellevant. Si la història ens atrapa, ja sigui pel que explica o per com ho explica, tan és que tingui una base real al darrere.

És curiós com cada lector destaca un aspecte diferent partint del mateix text. A una lectora l’ha colpit aquesta sensació de la protagonista de haver estat sempre en un segon pla, i és que, quan va néixer, la seva mare ja estava entregada a un altre fill. Una altra, comenta el capítol Symsonia i “la creença de que la Terra tenia dos forats als extrems que es comunicaven i allotjava l’entrada a set mons que s’allotjaven els uns dins els altres”. Una tercera lectora, exposa la seva sorpresa pel nivell de dependència que demostra el seu germà i ens confessa que el seu esquema d’una persona autista no era aquest. I és que l’autora ha esmentat en alguna ocasió que la imatge que se’ns ha donat al cinema sobre la discapacitat és pura ficció: “En general la discapacitat no es mostra com discapacitat. És a dir, no si et fixes en els serials televisius, en pel·lícules famoses com ara Rain Man o Forrest Gump, o en la novel·la El curiòs incident del gos a mitjanit de Mark Haddon, veuràs que els personatges es caracteritzen pel fet de que, tot i la seva suposada discapacitat, tenen la capacitat de fer grans coses. Acostumen a tenir una marca de discapacitat, però com Forrest Gump o com el protagonista de Hadddon arriben a fer coses importants i força impossibles de ser realitzades per gent amb aquestes característiques”.

I fent referència al germà, hi ha qui troba que es profunditza poc en aquesta figura, que té menys pes del que podríem imaginar en un principi, tenint en compte el títol del llibre.

Alguns membres del club troben la part sobre les exploracions polars massa extensa i detallada i fins i tot la comparen a un resum de cròniques periodístiques de principis del segle passat. Altres, en canvi, destaquen precisament aquests capítols pel seu interès, perquè desperten la nostra curiositat i les ganes de saber-ne més. O qui els justifica perquè la part personal, les reflexions més íntimes de la protagonista, es recolzen sobre el gel i, sense ells, la novel·la quedaria coixa. l’Alicia Kopf entrellaça de manera magnífica aquest blanc infinit amb la vida, i amb la pàgina o el llenç als que s’enfronten l’escriptor o l’artista.

Ens trobem novament en aquest club amb una afirmació ben certa: la necessitat d’una relectura que permeti assaborir la profunditat amb la que l’autora aborda les coses més simples. No podem oblidar que Germà de gel té una vessant poètica innegable.

Durant la tarda, també hi ha lloc per a la discussió sobre altres aspectes com ara la responsabilitat dels germans de persones discapacitades, la culpa o si la introspecció i la inadaptació social van de la mà.

La tertúlia però, acaba amb algunes reflexions sobre les bases de la literatura actual i el futur de la novel·la. Un lector apunta un comentari de l’autora a propòsit de la figura del narrador omniscient. Recuperant el fragment de l’entrevista a la que feia referència, trobem la següent declaració:

“També carregues contra el narrador omniscient. Es podria interpretar com una crítica a l’objectivitat?”

“És una crítica que jo mateixa tampoc tinc resolta, en el sentit que al narrador se’l necessita i a mi m’agradaria no necessitar-lo. Però sí, quan critico el narrador omniscient ho faig des de la idea que és difícil donar versions definitives. Des del moment en què selecciones alguns fets i n’omets d’altres, el narrador omniscient no és imparcial.”

Es tracta sens dubte d’un tema molt interessant, que potser ens pot ampliar la mateixa Alicia Kopf divendres vinent.

Les referències a Enrique Vila-Matas també han estat una constant. Us cito aquí un altre fragment de l’entrevista on apareixen alguns temes que hem comentat durant la tertúlia:

“L’any passat, Vila-Matas va pronunciar un discurs sobre el futur de la novel·la en què deia que les novel·les decimonòniques donarien pas a assajos narratius, obres que trencarien les fronteres de gèneres i on el pensament tindria més protagonisme que l’acció.”

Sí, de fet per mi Vila-Matas és un referent. No crec que hi hagi un futur cap on s’ha d’anar, però sí que hi ha tendències amb les quals pots combregar més o menys. En el meu cas, aquest és el tipus de literatura que m’agrada llegir. Quant a estètica i referents, a vegades em sembla que la literatura catalana va una mica tard. Sembla que si no fas costumisme no pots fer segons quines crítiques. És molt avorrit… (Riu.)”

Reconeixem clarament en l’obra d’Alicia Kopf aquest protagonisme del pensament i aquesta destrucció de les barreres entre gèneres.

L’autora afirma que Vila-Matas és un dels seus referents i sembla ser que aquesta admiració és recíproca. El propi Vila-Matas diu que l’Alicia Kopf “ha escrit un llibre que en un altre país, hauria canviat el curs de la història.”

Impressionant.

Publicat dins de VI TROBADA | Deixa un comentari

Psicoanàlisi

Dijous 25 de maig, la Biblioteca Maria Àngels Torrents de St. Pere de Riudebitlles, la nostra amfitriona, va acollir la reunió del Club de Lectura. A més d’assabentar-nos sobre alguns detalls de la VI Trobada (que no us avanço), vam tenir una tertúlia molt animada amb Germà de gel com a protagonista.

Al costat d’algunes qüestions ineludibles que hem anat comentant anteriorment (una obra inclassificable, diferent, intel·lectual, poc sentimental…) també van aparèixer altres que val la pena comentar. Quant al primer punt, l’originalitat d’aquest títol, es va recordar que a l’històric de lectures del club de St. Pere, ja hi figuraven altres que es podrien incloure dins d’aquest gènere d’autoficció, com ara Vértigo de W. G. Sebald o La forma de las ruinas de Juan Gabriel Vásquez.

I es que sembla que la ficció autobiogràfica està vivint uns anys molt fructífers. Ara em venen a la ment alguns autors com Angelika Schrobsdorff i el seu llibre Tu no ets una mare com les altres, les sis novel·les que conformen La meva lluita de Karl Ove Knausgård o Delphine de Vigan amb Res s’oposa a la nit i sobretot Basat en una història real, on deconstrueix irònicament el gènere que la va fer triomfar i enfonsar-se a parts iguals.

Tornant a la tertulia, quan parlàvem de la preponderància de la part intel·lectual per damunt del sentiment, es va apuntar un símil molt gràfic que comparava la protagonista, una persona a la que li falla la base, amb una planta de poca arrel. La mateixa Alicia Kopf confessa en un capítol haver descobert la importància de la família, referint-se a ella com l’origen, els fonaments, les parets mestres o els punts de referència i de suport.

Es va destacar també el recurs de les inicials a l’hora de referir-se als personatges, una manera de desdibuixar la persona, de no donar-li una identitat. Un artifici que, tot i no ser nou, l’Alicia Kopf utilitza de manera molt encertada.

En un moment de la tertúlia parlem del capítol on s’ironitza sobre les “variacions negatives del regal”, com ara el regal-enverinat, o el regal-per-a-mi  (diferent de l’autoregal) i algú esmenta que avui dia el millor és regalar temps per compartir amb els altres (real i poètic, digne de la mateixa Alicia Kopf)

La psicoanàlisi també és un tema molt present a Germà de gel. “Fer visible l’invisible”, “el que no té nom no existeix”…, formen part dels plantejaments d’aquesta disciplina. La protagonista inicia un procés d’autoexploració des de la influència de la figura dels seus pares, l’angoixa o la pressió social, fins arribar a un punt final marcat per la serenitat i la tranquil·litat.

Alicia Kopf fa en aquesta novel·la un memorable exercici d’introspecció i acaba exposant-se d’una manera molt valenta. Això comporta que els lectors puguin opinar obertament sobre aspectes força íntims i fer consideracions sobre aquesta relació paterno-filial. Hi ha egoisme per les dues parts? La rebequeria del capítol d’Ikea, es pot qualificar d’infantil? És lícit demanar l’atenció d’una  mare que ha hagut de dedicar la seva vida a un germà autista? L’absència de la seva família, l’ha convertit en una dona forta i independent?

El debat està servit. El que queda clar es que l’escriptura de Germà de gel ha tingut un efecte terapèutic sobre l’autora i és que, com molt bé s’apunta des del club, “un problema compartit és mig problema”.

Publicat dins de VI TROBADA | Deixa un comentari

El rastre del cuc

Dissabte 20, el club de lectura de Santa Fe del Penedès va dedicar la seva reunió del mes de maig a Germà de gel.

La tertúlia va començar debatent sobre com classificar aquest títol. Intentar encabir l’obra de l’Alicia Kopf en un gènere dels anomenats clàssics se’ns fa difícil. Hi ha qui el cataloga irònicament de gènere caòtic, una barreja entre el diari personal, l’assaig i la reflexió filosòfica. O fins i tot, que es tracta d’un treball terapèutic, una obra catàrtica, que li permet abocar les seves emocions contingudes. Les dues línies temàtiques: les expedicions polars i les relacions familiars, s’entrellacen durant tota la història i com molt bé apuntaven des del club de Santa Fe, no sabem quina de les dues és l’excusa per parlar de l’altra. Al final de la segona part trobem la resposta: “Després de cinc anys en què primer em vaig dedicar a la investigació històrica sobre l’imaginari dels exploradors polars de principis del XX, pensant-me que feia una tesi doctoral, fins a adonar-me que el que m’interessava era precisament l’enigma de la fascinació per aquestes imatges, imatges que em retornaven preguntes sobre la meva pròpia identitat i que plantejaven qüestions que convergien sempre en aquells documents polars. A partir d’aquí l’exploració havia de ser interior, havia d’anar endins per trobar l’origen d’aquells glaciars i plaques tan gruixudes. En les diverses perforacions a través dels estrats del gel, vaig arribar a l’origen més primari de tots nosaltres, la família. A partir d’aquí la investigació històrica em va semblar una distracció, la creació d’imatges, insuficient, i la introspecció no va ser prou.”

La part més íntima toca multitud de temes que d’alguna manera l’afecten com ara la inestabilitat professional lligada al món artístic, amb un mostrari ben pintoresc de les feines que ha hagut de desenvolupar en algun moment de la seva vida, les relacions amoroses, els pros i contres de tenir o no tenir fills, la situació de dependència del seu germà o el concepte de “família normal”.

Però Germà de gel és molt més que un conjunt d’apunts autobiogràfics. Com molt bé apunta la conductora del club, és amb una segona lectura quan realment és gaudeix del tot, quan trobes veritables joies que et poden passar desapercebudes en un inici, com ara el capítol que fa referència al Parc Nacional de Jökullsárlón on apareix una llista de termes relacionats d’alguna o altra manera amb la natura i que recorden els haikus:

  • Regalèssia: A Islàndia, terra negra, creix en abundància la planta de regalèssia. La natura és coherent.
  • Islàndia: Fong negre entre dues rajoles. A escala humana: hiperpaisatge.

I és també una segona lectura la que ens fa aturar-nos i assaborir les sentències que ens regala l’Alicia Kopf.

La reunió va acabar amb la reflexió que fa la pròpia autora sobre el procés creatiu al capítol Davant teu, on ens transmet d’una forma molt gràfica els rigors i la incomprensió que ha de suportar l’autor/artista durant les diferents fases del projecte i el preu que ha de pagar: “Si transformar l’alegria, la bellesa i la seducció en or no costa gaire (el procés alquímic és equivalent a un simple canvi de motlle) la conversió de la merda en or és un procés costós tant per a l’organisme que el duu a terme com, indirectament, per al seu entorn. En molts casos pot costar anys de soledat i/o acusacions d’egoisme per part de la família. La incomprensió que generen els períodes de treball en solitari de qui aparentment ja compleix a l’exterior amb una tasca productiva que satisfà les seves necessitats materials s’afegeix alhora a l’ansietat generada per aquesta mateixa relació laboral que sovint és alimentària i no realitza del tot la vocació interna.” (…) “Hi ha residus, merda, conflictes prou greus per ser impossibles de processar; una gran quantitat de maldat humana és indigerible per aquest cuc, conscient que saturaria les defenses del seu petit organisme, capaç de digerir només conflictes a escala local. El cuc, el procés del qual podeu presenciar en aquestes pàgines, espera en el futur secretar construccions més lleugeres. De moment el seu rastre, el rastre del seu avanç costós, és davant teu.”

Un rastre fantàstic!

 

Publicat dins de VI TROBADA | Deixa un comentari

Pura sinceritat

La Biblioteca de Santa Margarida i els Monjos va reunir el seu Club de Lectura dijous 27 d’abril.

Un dels primers comentaris (no és el primer cop que es formula en relació a Germà de gel) és el de que costa entrar. I costa entrar per diferents motius, perquè tot i que la primera part, Els herois congelats, relata unes històries fascinants, alguns lectors (els lectors som així) en lloc de gaudir de les paraules i de l’atmosfera que es capaç de crear Alicia Kopf, ja estem intentant anar més enllà i trobar la relació amb la nostra idea preconcebuda del que havia de ser aquella novel·la.

I potser amb Germà de gel, les expectatives eren les de trobar una novel·la intimista, amb una estructura més convencional. Això demostraria que, quan arribem a la segona part, tot i que la construcció de la història és poc lineal, tothom se sent més còmode amb la lectura i “s’hi enganxa”.

Els membres del club van destacar la força de les seves paraules. I és que Germà de gel s’ha de llegir a poc a poc, madurant cada frase, perquè moltes són veritables sentències. Obrint la novel·la per qualsevol capítol en podem trobar exemples: “El que no té nom no existeix” “Els objectes duren més que els sentiments”… i és per això que molts lectors han acabat afirmant que aquest títol demana una segona lectura.

La novel·la està escrita des d’un únic punt de vista. Tot està narrat des de l’òptica de la protagonista i en cap moment ens proposa un exercici d’empatia amb la resta de personatges. No tracta de justificar ni d’aportar arguments per comprendre els comportaments dels altres, i aquesta distància fa que els lectors li atribueixin una certa fredor. És aquest un fet reprovable? El que queda clar és que aquí ens trobem amb un exercici de sinceritat extraordinari i precisament aquesta veritat que ens transmet l’autora no pot traslladar-se a ningú més que a un mateix. Buscar els motius que mouen als altres a actuar en un sentit o un altre, no serien més que especulacions.

En un moment de la tertúlia algú va qualificar a l’autora/protagonista com una exploradora a nivell artístic, però també personal, fent un exercici d’introspecció memorable. Ja ho diu l’Alicia Kopf a la pròpia novel·la: “És més fàcil arribar a l’àrtic que a certes regions d’un mateix”…

I es que no podem obviar de cap manera la força que adquireix la part metafòrica d’aquesta història. La inestabilitat de les capes de gel, la recerca d’una meta invisible, d’un punt desconegut, la por a arribar tard, en un segon lloc que condemni a l’oblit tot l’esforç previ, es pot extrapolar des de l’àrtic i l’antàrtic a molts altres àmbits de la nostra vida.

Publicat dins de VI TROBADA | Deixa un comentari

Travessia polar

Dijous 20 d’abril el Centre Cívic “la Xarxa” d’Olèrdola va acollir una nova reunió del seu Club de Lectura.

Una de les frases que més em va cridar l’atenció va ser la de que Germà de gel és un desert amb petits oasis. Les detallades descripcions de les expedicions polars ens fan sentir com exploradors, perduts en un mar de gel. De tant en tant però, apareix una frase, una reflexió o una imatge que ens trasbalsa, ens commou o desperta la nostra curiositat.

Tot i això, hi ha qui pensa que trobar la relació entre la trajectòria personal de la protagonista i el tema dels descobridors es fa difícil i pensen que no queda prou justificada.

La frustració que traspua la protagonista, relacionada en part amb el germà autista i el seu paper dins el grup familiar, va ser un dels temes més comentats. Evidentment ella és una persona competent, fins i tot amb unes capacitats per sobre de la mitjana, i això li permet sobreviure de manera autònoma i independent. Però en el fons, és just? Les circumstàncies personals de la seva família justifiquen aquest “abandó afectiu”? És sens dubte un tema delicat i potser hauríem de conèixer la versió de les altres parts per poder fer un judici més ajustat. Tot i així, Germà de gel és un relat personal, un diari de recerca en un sentit ampli i l’escriptora havia de tenir total llibertat per expressar-se i aprofundir en ella mateixa.

Crec que són molt il·lustratives les paraules que va pronunciar Alicia Kopf quan va rebre el premi Ojo Crítico 2016:

“He dicho alguna vez que para mi la novela es un camino del que debo salir transformada; la escritura es una investigación alrededor de un punto ciego que atañe a la propia identidad, entendiéndola como porosa, reversible, por un lado tremendamente particular y por el otro como algo universal, transferible en el acto de lectura: cuando el escritor dice “yo”, el lector dice “yo”. Escribir es un recorrido solitario y por ello una prueba de resistencia. Ese trayecto lineal a través de la página en blanco tiene mucho de travesía polar. Sobre todo para quien empieza y no tiene aún el amparo de cierto reconocimiento o una estructura institucional que acoja a ese espía al servicio de nadie que es siempre un escritor.”

(Us recomano que llegiu el text complet)

En opinió dels lectors, les tres parts en les que està dividida la novel·la descriuen molt bé l’evolució de la protagonista. Des d’un primer estadi, Els herois congelats, que es correspon a una etapa inicial on es troba perduda i inestable a tots els nivells (ho sabrem després), passant per una segona part, Biblioteca sobre iceberg, on es despulla interiorment, arribant al seu punt àlgid durant la conversa amb la mare, fins arribar a Islàndia, geologia interna, un viatge catàrtic, la troballa de la pau interior que necessitava.

I és que, com s’afirma al capítol Sobretaula: “néixer em sembla com signar un contracte sense haver-ne llegit les clàusules. Créixer és anar-les descobrint a poc a poc. Algunes són meravelloses, d’altres són terribles.” Podem apostar que l’Alicia Kopf ha crescut una mica més després de Germà de gel.

 

Publicat dins de VI TROBADA | Deixa un comentari

No sé si m’ha agradat… o no

Divendres 7 d’abril, el Celler de Lletres de Sant Sadurní d’Anoia es va reunir per parlar sobre Germà de gel.

Els primers comentaris els va protagonitzar la part més documental, els relats sobre la conquesta dels pols i es van sentir opinions per a tots els gustos: “m’ha agradat més del que em pensava”, “no recordaré tantes dates ni tants noms”, “m’han colat un gol: si hagués volgut un llibre de divulgació científica, ja l’hauria agafat” o “no sé si m’ha agradat… o no”

Hi ha qui veu un paral·lelisme entre l’èpica dels conqueridors i l’epopeia diària de cuidar fills o altres persones dependents, tasca titànica que pot provocar una falta d’atenció cap els altres membres de la família. Continua llegint

Publicat dins de VI TROBADA | Deixa un comentari

Té el meu ADN, però no sóc jo

El Club de Lectura de la Biblioteca Armand Cardona Torrandell de Vilanova i la Geltrú va dedicar la tarda del 18 de març a la novel·la d’Alicia Kopf protagonista de la nostra trobada anual.

En aquesta ocasió no vaig poder acompanyar-los, però us convido a llegir el post i veure el vídeo que es va publicar al blog Una mar de lletres, on es revelen algunes respostes que s’han plantejat en més d’un club durant aquests mesos en relació a aquest gènere tan en voga com és l’autoficció.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Moltes gràcies als companys i companyes de la biblioteca per les imatges de la trobada, i als membres i moderadora per col·laborar amb nosaltres un any més.

Publicat dins de VI TROBADA | Deixa un comentari

L’aventura de la vida

Dimecres 8 de març, el Club de Lectura de les Biblioteques de Sitges va tenir com a protagonista la novel·la Germà de gel. En aquesta ocasió no vaig poder assistir-hi, però la moderadora del club, Elena Cejas, i la directora de la Biblioteca Roig i Raventós, Sonsoles Martín, ens han fet arribar una crònica dels comentaris que va suscitar la lectura. Moltes gràcies a les dues!

En opinió de la moderadora, l’escriptora representa el perfil dels artistes humanistes del renaixement que tocaven totes les arts, com ara Leonardo da Vinci: dibuixant, pintor, inventor, escriptor… L’autora aborda el món de la pintura, del dibuix, de l’escriptura, de la novel·la, de l’assaig, de l’edició. Aquesta simbiosi de pintura i literatura la fa una artista en majúscules. L’Alicia Kopf busca fer visible l’invisible, allò que no es pot explicar, una pulsió interior, un neguit, un desig. Continua llegint

Publicat dins de VI TROBADA | Deixa un comentari